Opinió

Xina i el canvi (II)

La importància del materialisme a la Xina i de l'accés a un creixent nivell de vida tendeix a posar els drets i les llibertats en un segon ordre d'importància

La Xina ha estat per segles l'Imperi Cen­tral, cen­tral perquè el món girava al vol­tant de la Xina. No hi havia altra política a la Xina que la d'esta­bi­li­tat per pre­ser­var la supre­ma­cia. La política exte­rior con­sis­tia a divi­dir i impul­sar els con­flic­tes entre els poten­ci­als ene­mics per afe­blir-los i evi­tar inva­si­ons. La major obra mili­tar xinesa és defen­siva: la gran mura­lla. Xina ha estat la civi­lit­zació més avançada des de la cai­guda de l'Imperi Romà i no és superada per Occi­dent fins al s.​XVII amb la colo­nit­zació d'Amèrica i Àfrica pels estats euro­peus i l'avan­tatge que els suposa l'accés a matèries pri­me­res i mà d'obra barata. La Xina hau­ria pogut fer-ho al segle XV però hi renuncià per raons d'esta­bi­li­tat política.

Ser xinÈs sig­ni­fica pen­sar, com­por­tar-se i viure d'acord amb prin­ci­pis san­ci­o­nats pel “cel” que exem­pli­fi­quen “la millor manera de ser humans”. Aquests prin­ci­pis inhe­rents a la cul­tura xinesa per segles estan encara pro­fun­da­ment arre­lats. No sem­pre ha estat així, però els inva­sors de l'imperi, mon­gols, manxús, etc., han estat sis­temàtica­ment sot­me­sos per la supe­rior cul­tura xinesa i avui encara, mal­grat l'intent del par­tit comu­nista de donar pre­pon­derància a la ciu­ta­da­nia, l'ètnia Han és la domi­nant i els tibe­tans, uigurs, etc., són mers apèndixs del poder cen­tral de l'estat.

La cul­tura xinesa està basada en el con­fu­ci­a­nisme amb arrels ètiques i auto­ritàries. L'auto­ri­tat s'ha de res­pec­tar, però qui té el poder n'ha de fer un ús mode­rat en defensa dels drets del poble, que pot rebel·lar-se si aquell comet exces­sos i abusa de la seva posició d'auto­ri­tat i pri­vi­legi. Mal­grat els anys d'ortodòxia mar­xista és aquesta una rea­li­tat social i cul­tu­ral viva.

L'arri­bada d'occi­dent a la Xina al s. XIX, amb con­fron­tació mili­tar inclosa i la seva supe­ri­o­ri­tat en tec­no­lo­gia i ciència, crea una crisi pro­funda a la Xina que es qüesti­ona per pri­mera vegada a la seva història si ha d'aban­do­nar radi­cal­ment la tra­dició com pre­co­nit­za­ven Hu Shih i més tard el Nobel de la Pau Liu Xia­obo. No és el cas de la manera com aquests ho pre­te­nien, però els valors de la ciu­ta­da­nia han can­viat i la consciència de tenir drets i recla­mar-los és ara radi­cal­ment dife­rent de l'època Mao, quan men­ci­o­nar el drets indi­vi­du­als i col·lec­tius ja era sos­pitós d'anti­mar­xisme.

Avui el model del “Somni xinÈs” del pre­si­dent Xi Jin­ping està basat en benes­tar, mate­ri­a­lisme, orgull naci­o­nal, i obediència a l'auto­ri­tat. S'ha incor­po­rat també una certa idea de democràcia i lli­ber­tat però amb l'apèndix de “amb les carac­terísti­ques xine­ses” que medi­a­titza el prin­cipi tal com és entès a Occi­dent. La importància del mate­ri­a­lisme a la Xina i de l'accés a un crei­xent nivell de vida ten­deix a posar els drets i les lli­ber­tats en un segon ordre d'importància. És aquest un prin­cipi útil per man­te­nir l'auto­ri­ta­risme i la pre­pon­derància social del PCX. La idea d'auto­ri­tat suprema i culte a la per­so­na­li­tat tan pre­sent a l'època Mao ha tor­nat mode­ra­da­ment sota el lide­ratge de Xi Jin­ping però res és repe­ti­ble. Sens dubte el con­cepte d'auto­ri­tat con­ti­nua sent pre­sent a la Xina d'avui que busca bas­tir la tra­dició impe­rial i de comu­nisme orto­doxa al vol­tant d'un par­tit comu­nista que s'ha d'adap­tar per sobre­viure sense per­dre la seva uti­li­tat social i econòmica.

El pro­blema de la demo­gra­fia és greu a la Xina per l'enve­lli­ment de la població, que recull ara les polítiques de con­tenció de crei­xe­ment demogràfic prac­ti­cat en els dar­rers 30 anys, un fill per pare­lla. L'espe­rança de vida ha pas­sat de 35 anys a 75 i la població de més de 60 anys és ja el 15% del total al 2015 i serà el doble, 450 mili­ons de per­so­nes, al 2050. La població amb capa­ci­tat de tre­ba­llar ha començat a retro­ce­dir, 941 mili­ons al 2011 i 916 al 2014. La pre­gunta no és retòrica “Serà la Xina abans vella que rica?” L'estat ha mobi­lit­zat polítiques acti­ves per mini­mit­zar el pro­blema, des d'una major cober­tura de les pen­si­ons, que han pas­sat del 30% al 60% de la població del 2009 al 2012, però que encara man­te­nen diferències de pres­ta­ci­ons grans entre els jubi­lats rurals, 137 dòlars, i els urbans, 3.300 dòlars. S'ha incre­men­tat també la cober­tura sanitària al 95% de la població al 2011 i s'han inver­tit en ense­nya­ment supe­rior 250.000 mili­ons de dòlars per pro­duir 195 mili­ons de gra­du­ats al 2020.

Són aques­tes mesu­res pre­ses ràpida­ment i mobi­lit­zant recur­sos ingents per resol­dre pro­ble­mes greus un dels atri­buts més valu­o­sos de l'estruc­tura social i política xinesa. És un motiu de reflexió per a Occi­dent, con­vençut que el seu sis­tema és el millor i sobre­tot que no n'hi ha d'altre. El fets demos­tren l'error de la creença? 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia