Mots

Estic intrigada: què ha passat amb el mot banc? A sota de casa meva hi ha un establiment que es diu Popular. No: no és la seu d'algun cantant popular o d'algun llibre d'ombres eròtiques. És el Banc Popular. Enfront hi ha un establiment que diu Santander, i no, no és el despatx de Revilla, que expressa el seu amor per Catalunya amb una autèntica ambaixada de luxe. Es tracta del Banc de Santander. També els nostres bancs fan el mateix: Sabadell porta, amagada en un petit cercle, una modesta b que deu voler dir banc. Ah, el BBVA no ha canviat res: com que són sigles, no fa lleig. En canvi les caixes porten ufanoses el mot banc (o bank) als seus rètols. Els mots de la publicitat són també astoradors: prometen uns preus i una qualitat que, tot alhora, són impossibles. Els que no són tan ingenus com jo, no s'ho empassen i s'assessoren o calibren el producte que els ofereixen. Jo, amb un lliri a la mà (i diuen que la vellesa ens fa savis!), vaig ensopegar l'altre dia amb un anunci molt vistós d'uns que et canvien la banyera per un plat de dutxa. Es diu Eco-ducha, i, crèdula com sóc, els vaig contractar. Mai no ho hauria fet. El seguit de problemes i de dificultats que m'han plogut m'avergonyeixen, perquè això m'ha passat, com diu un amic meu, per burra. Ai. Però el mot que més m'ha impactat pertany al món de la política. García Albiol ha dit que Mas és el pitjor president que ha tingut mai Catalunya. Els qui no som de Convergència, els qui som d'esquerres (i independentistes, cal aclarir-ho?), podíem trobar-li tot de defectes al president Mas, però fa dos o tres anys que no parem de dir, caram que bé que ho fa. Però és que ara en tenim la prova: que García Albiol digui que ho fa malament és prova fefaent que és un crac. Gràcies, García Albiol! Vals un imperi. No tant com Alfonso Guerra (a qui hauríem d'aixecar un monument, perquè va iniciar el moviment independentista), Felipe González o, ai senyor, l'inefable Mariano Rajoy.