Normes populars
La política consisteix fonamentalment en reforma legal i en captació de suports per fer-la possible
El xou de les citacions judicials als responsables del govern que el 9 de novembre passat van facilitar el procés participatiu sobiranista ens ha tornat a deixar un panorama aclaridor. S'ha vist de nou que l'escenari de ruptura és inevitable, i que la sortida més o menys ordenada de Catalunya del marc espanyol s'haurà de fer sense tenir ni una sola complicitat, sense cap porta oberta per part de la política espanyola, que, encara que apunti reformes, aquestes no són per resoldre “el problema català”, sinó per esborrar-lo per sempre més del relat parlamentari. Quan el PSOE ens assegura que podria reformar la Constitució (fet i fet un conte de fades sense el suport del PP), ho fa des de la idea que només un rearmament jacobí apaivagarà per sempre més les demandes del catalanisme.
En el fons s'ha provat de fer de la llei una nova força política, com si apel·lant-hi els problemes s'haguessin de resoldre d'una vegada per totes. La llei està per fixar les coses, no per fer-les més fosques ni per fer créixer els problemes. Ara mateix, la llei, aplicada cegament, fa més gran la fissura que separa Catalunya d'Espanya, i dificulta que els mecanismes de la negociació es posin en dansa. Tanmateix, després del 27-S, sembla que tot el que poden negociar els nostres representants és de quina manera fer possible l'estat català, i no cap componiment o tercera via, la qual ja no té el suport de les urnes. L'estat propi va guanyar les eleccions, i negociar a la baixa només podrà ser un incompliment, una presa de pèl que contradiu el mandat totalment explícit d'una vigorosa majoria.
És possible que el 9-N contravingués les lleis; sempre hi ha marge perquè s'interpretin les coses de la pitjor manera, sobretot quan es treballa des de la mala fe. El que hem de recordar és que, en cas de dubte, les lleis s'han d'interpretar d'acord amb el principi de més benvolença (in dubio pro reo), de tal manera que en cas de no tenir les coses jurídicament clares s'ha de deixar que les persones no arribin, en cap cas, davant del jutge, o siguin absoltes. Sembla, però, que aquí s'ha actuat d'acord amb el principi contrari; davant del dubte s'ha imputat a la brava, i és més que probable que d'una cerimònia cívica com el 9-N –més sentimental que jurídicament o políticament rellevant– se n'acabi fent un acte de sedició reprimible, pel qual es pagui amb la inhabilitació temporal. Al meu parer, aquest és l'escenari més probable.
Confondre la llei amb la justícia és el principi de la degeneració democràtica, perquè precisament la política existeix per canviar les lleis. No hi ha cap partit polític que no tingui una agenda de canvis legislatius que al seu parer puguin millorar la vida de la ciutadania, sigui en el camp de les lleis hipotecàries, penals, fiscals, laborals o administratives. Apel·lar al “respecte a la legalitat”, doncs, no és res més que una aixecada de camisa, perquè la política consisteix fonamentalment en reforma legal i en captació de suports per fer-la possible. Les lleis mai no acaben de ser justes; si fos així viuríem en una societat perfecta, en la qual la política no tindria cap sentit.
L'obligació dels ciutadans és respectar les lleis, sí, però també desobeir les que no considerin justes: fer cas omís de les lleis o els mandats judicials injustos és el deure elemental del qui vol aprofundir en una justícia millor. Si no fos així, encara viuríem en l'Antic Règim. S'ha de saber distingir i respectar, però també infringir i incomplir l'estúpida i recalcitrant inèrcia de les normes mortes.
