Opinió

Un sofà a la riba

El monjo que balla

El teatre és una de les últimes arts en les quals ens veiem les cares

Josse De Pauw, el reco­ne­gut actor i autor belga, diu, arran del seu espec­ta­cle An Old Monk (amb l'ajut de Kris Defo­ort), que “la seri­o­si­tat no és l'opo­sat de la lleu­ge­resa, i la lleu­ge­resa no és necessària­ment super­fi­cial”. És el millor resum d'un mun­tatge memo­ra­ble, que evoca la música de The­lo­ni­ous Monk i que, jugant amb el cognom del pia­nista, explica de manera con­cisa, poètica, sense arti­fici, tres eta­pes de la vida d'un home que sent el desig adult d'esde­ve­nir monjo, és a dir, de reti­rar-se, de repo­sar en la qui­e­tud i el silenci.

Escric memo­ra­ble amb totes les lle­tres perquè és d'aquells que romandrà a la memòria gràcies a la finor, a l'allu­nya­ment de l'ampul·losi­tat, a la lliçó moral que l'espec­ta­dor és capaç d'extreure'n. Va pas­sar fa uns anys amb El tiempo todo entero, de Romina Paula: ins­tants que s'anco­ren, que es resis­tei­xen a mar­xar, que s'incor­po­ren a l'uni­vers sen­ti­men­tal. El tea­tre és una de les últi­mes arts en les quals ens veiem les cares, en les quals algú diu una cosa a un altre davant per davant, amb la res­pi­ració per davant, el cos a tocar, l'ale­nada imme­di­ata, sense inter­me­di­a­ris.

Diu o balla. I De Pauw, en una nova il·lumi­nació de Tem­po­rada Alta, una epi­fa­nia a ritme de jazz i de swing, un musi­cal sui gene­ris, però a la fi musi­cal, acon­se­gueix trans­me­tre el mis­satge ade­quat, la reflexió certa, ajus­tada. El jove balla per tro­bar un altre cos, per des­co­brir el seu, inquiet. L'adult s'eslla­vissa cap a la qui­e­tud perquè s'hi veu empès pel can­sa­ment i les obli­ga­ci­ons. L'ancià, final­ment, que pateix per tot, per la decadència, per la malal­tia, per la mort ine­vi­ta­ble, torna al ball, a poc a poc, rebutja el posat estàtic. No pas per demos­trar res sinó només “per aixe­car els vells ossos més enlaire de l'espe­rat”. I fins que soni “la dernière note”, fins que l'orques­tra deixi de tocar. En la lleu­ge­resa dels pas­sos hi torna a haver el desig ina­pel·lable de viure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia