El desafiament nacionalista

El desafiament nacionalista contra la democràcia, els seus valors i els seus fonaments, ha augmentat de volum, aquests darrers anys, fins a límits eixordadors. La deriva nacionalista procedent d'Espanya, de les seves elits extractives i rendistes i els seus mitjans de comunicació, s'ha ensenyorit de la quotidianitat i ocupa tot l'espai públic fins a l'esgotament. El poble català –tan pacífic, laboriós i dialogant– es troba asfixiat per la insuportable pesantor del nacionalisme espanyol, arrogant, agressiu i tremendament provincià. La potència de l'huracà nacionalista arriba fins al paroxisme més matusserament patrioter. Els protagonistes d'aquesta bogeria nacionalista són ben diversos, des de tots els punts de vista: generacional, ideològic, professional, polític, geogràfic, religiós... Polítics en actiu i jubilats, autoritats civils, militars, judicials i religioses, escriptors, intel·lectuals, periodistes, esportistes, tertulians, actors, cantants, toreros, discursaires i tutti quanti, ja sigui d'uniforme, amb hàbit o capa vermella d'uns quants metres de cua, o bé de paisà, han estat posseïts per la insensatesa nacionalista, i la temperatura mental s'ha enfilat fins als reialmes d'una febre que els activa una xerrera sense límits, sense vergonya, sense informació i, encara pitjor, sense sentit del ridícul.

El seu nacionalisme lingüístic, incompatible amb el multilingüisme i amb l'únic president europeu monolingüe, els fa prohibir totes les altres llengües oficials en les institucions estatals comunes (Congrés, Senat, exèrcit, ambaixades, etc.), mentre imposen la seva a pertot, començant pel sistema educatiu. I, en plena crisi econòmica, amb tanta gent sense feina i sense casa i tot, amb dificultats per arribar a finals mes, la voracitat del seu nacionalisme no para i, amb els diners de tots, destina recursos a veritables collonades, com ara el hobby de la delegada del govern espanyol, a la percaça d'estelades presents i espanyoles absents, com si els batlles i consellers no tinguessin més prioritats i feina que perdre el temps en això, mentre als estadis voleien banderes nazis i franquistes. Aquesta bogeria nacionalista radical i fanàtica, capaç de brandar el nacionalisme contra la democràcia, és un atemptat a la convivència i una amenaça a la cohesió social. El seu nacionalisme tronat i gens europeu és letal per a la nostra economia, el progrés i el benestar general. És un nacionalisme total, centralitzador, congènit, que es mou pertot arreu: ferroviari, aeri, marítim, radioelèctric i per carretera...

Com si no fóssim al segle XXI, en un exemple d'incivilització únic al món, la malaltia nacionalista els fa amenaçar de restablir aquí l'espectacle públic de la mort d'un animal, amb banda de música i tot. I escapcen la cooperació internacional per inflar la part més ostentosa de la seva diplomàcia, amb edificis de gran luxe, cotxes oficials, vaixella rojigualda i coberteria logotipada. El seu nacionalisme ens impedeix a nosaltres de prendre mesures socials urgents i, alhora, als antípodes dels valors democràtic del diàleg i les urnes, amenacen amb la força i amb la suspensió de lleis, mentre tenen un sistema judicial polititzat que no persegueix l'odi ètnic i les amenaces de mort contra els catalans expressats a la xarxa. El nacionalisme els duu camí de l'abisme, a tocar del precipici, sense escrúpols per a falsejar la història, tres mil anys enrere. I crea confrontació, divisió, separació, fractura i trencament, a la societat catalana, entre els que defensem la democràcia com a valor suprem enfront del nacionalisme i els que no. El seu viatge nacionalista cap enlloc ens força a triar identitats, quan cadascú ja té la seva i l'únic que volem escollir no és qui som, que ja ho sabem, sinó qui mana aquí. En fi, l'objectiu del nacionalisme espanyol és fotre'ns. L'objectiu dels catalans, votar. Per a ser lliures. Dos mons irreconciliables.