Opinió

Caiguda lliure

L'infortuni dels malalts sense febre

Eva Vàzquez / evazquez@presencia.cat

Caure malalt és descendir almenys un grau en l'escala de la normalitat, ser per tant una mica menys ‘normal' que els altres

i caure malalt ja és una desgràcia, no hi ha res més des­ven­tu­rat que sen­tir-ne els efec­tes sense poder acre­di­tar ni que siguin unes dècimes de febre. La bar­rera dels trenta-sis i mig no es fran­queja pas tan fàcil­ment. Hi ha d'haver micro­bis molt efi­ci­ents tre­ba­llant dia i nit per pro­duir el caldo pres­tigiós d'una infecció que cer­ti­fi­qui l'esta­tus ofi­cial d'alli­tat forçós. No n'hi ha prou amb una mica de tos, aque­lla vaga opressió al pit, la capar­rassa per­sis­tent: si el termòmetre, impertèrrit i exi­gent com un vell fun­ci­o­nari, no detecta cap sisme calòric, repre­senta que estem per­fec­ta­ment sans. Excel·lent notícia. Però com és, doc­tor, que no em trobo gens bé?

L'expressió “caure malalt” no és pas gratuïta: com­porta, és clar, una cai­guda, l'ingrés en un estat de pros­tració, però el fet que l'acció del verb sig­ni­fi­qui “des­viar-se d'una posició d'equi­li­bri” l'inves­teix també d'una certa cate­go­ria moral. Caure malalt és des­cen­dir almenys un grau en l'escala reco­ne­guda de la nor­ma­li­tat, ser per tant una mica menys “nor­mal” que els altres. No és estrany que tants paci­ents s'hi afer­rin com un signe de dis­tinció, de la qual la febre seria la meda­lla d'honor, la prova categòrica que un ha sal­tat la rat­lla d'allò comú. Fora d'ella, només s'adme­ten mani­fes­ta­ci­ons patològiques sub­al­ter­nes, una con­gestió, una lleu­gera sinu­si­tis, una bron­qui­tis benigna (sic), vari­ants totes elles tan poc dig­nes d'obser­vació facul­ta­tiva, que fins i tot el metge, en enviar-nos a casa sense ni un trist analgèsic, ens aco­mi­ada amb un gest de com­mi­se­ració, com si ens acabés de dene­gar un sub­sidi.

Hi ha dos tipus de paci­ents reco­ne­guts pel sis­tema sani­tari: els feliços absents, que a penes han posat mai els peus en un ambu­la­tori i l'his­to­rial dels quals envolta una enigmàtica nebu­losa, sem­blant a la dels titu­lars dels comp­tes ador­mits, i els socis abo­nats, que són aquells que jus­ti­fi­quen l'existència del sis­tema mateix amb dolen­ces deli­ca­des, cos­to­ses i recur­rents. Entre­mig, s'estén el magma gris d'una tipo­lo­gia de mal pres­criure que for­men aquells que pre­sen­ten afec­ci­ons oca­si­o­nals, menors, vul­gars i, per norma gene­ral, sense indi­ca­dor febril. Són aque­lla tropa espe­lli­fada que entra a la con­sulta amb els ulls vidri­o­sos, el nas ence­tat, la veu ronca i una feblesa inte­gral, com d'huma­ni­tat flo­tant, i en sur­ten amb un diagnòstic fantàstic, una mena d'abso­lució si no fos que sem­bla repro­vatòria: “Vostè no té res.”


S



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia