Opinió

O ara o mai?

Diògenes busca amb la llanterna sentit d'estat, i troba gasiveria punyetera i egos mal ventilats

En les grans oca­si­ons, quan s'ha arri­bat a un punt en què el que hi ha en joc, com va dir el poeta en una dita quasi sem­pre treta de con­text però que així i tot ha fet for­tuna, és ser o no ser, els diri­gents solen exhu­mar les essències del poble per des­per­tar allò que se suposa arre­lat de manera més pro­funda en l'espe­rit dels ciu­ta­dans, pas­sant per sobre de cir­cumstàncies muta­des ales­ho­res en meres anècdo­tes. Sta­lin, en els moments més durs de la Segona Guerra Mun­dial, per enco­rat­jar els resis­tents deixa de banda els sagrats prin­ci­pis de la dic­ta­dura del pro­le­ta­riat i apel·la a les ges­tes d'Ale­xan­der Nevski, a Ivan el Ter­ri­ble.

Veient com va tot, en l'actual clima de desànim i des­tremp, què hi ha a l'armari per espe­ro­nar el català ahir empre­nyat i avui ja no se sap què, de quin eli­xir se li admi­nis­tra­ria una dosi amb efecte moral de poció màgica? Guifré el Pilós? Roger de Llúria? Pau Cla­ris? El gene­ral Mora­gues? Rafael Casa­nova? Prat de la Riba, Macià, Com­panys? El pro­blema no és que els més cons­pi­cus herois de què dis­po­sem són herois der­ro­tats; és que el noranta per cent de la població –sóc opti­mista– des­co­neix olímpi­ca­ment les ges­tes dels seus pares de la pàtria, fins i tot la seva mera existència. Alguns són car­rers de l'Eixam­ple de Bar­ce­lona, i gràcies; d'altres, ni això.

El cas delata un dèficit impor­tant en la for­mació de la ciu­ta­da­nia cata­lana en gene­ral, i també, i em sem­bla encara més greu, el des­in­terès –o la inca­pa­ci­tat– de la casta diri­gent per arti­cu­lar els seus pro­jec­tes amb fona­ments i al vol­tant de valors històrics i morals con­sis­tents, amb un sen­tit que els de dins reco­ne­guin i s'hi iden­ti­fi­quin, i els de fora puguin enten­dre.

Hem sen­tit els últims dies en més d'una ocasió: “Si l'espe­rit naci­o­na­lista és tan feble que no resis­teix les difi­cul­tats, pot­ser és que no és prou fort, pot­ser és que encara no estem pre­pa­rats.” Al marge de si és així o no, aquest ide­a­lit­zat espe­rit català ha demos­trat ser capaç de resis­tir tres-cents anys de difi­cul­tats pro­ce­dents de l'exte­rior, de forma pri­mor­dial de la instància admi­nis­tra­tiva espa­nyola. Les que ja se li fan de més mal ges­ti­o­nar, i no només des d'impul­sos emo­ci­o­nals sinó des de qual­se­vol con­si­de­ració objec­tiva, són les pro­ce­dents de la recal­ci­trant, miop, curta de mires i baixa de sos­tre estu­pi­desa dels seus ges­tors. Cons­ta­tar que la ciu­ta­da­nia està més pre­pa­rada que els diri­gents ja no és una bou­tade, sinó mirall d'una rea­li­tat que per acu­mu­lació comença a dei­xar de fer mal i ja passa a fer riure.

Des­cen­dim al detall. La coherència és el refugi dels medi­o­cres, va dir un, i en la mateixa línia, és la vir­tut que s'atri­bu­eix a un adver­sari per uti­lit­zar-lo en con­tra d'un altre adver­sari, a qui de debò es vol ata­car. Posem-hi noms pro­pis: no els inco­moda a les senyo­res de les CUP –pel que crec haver cop­sat, és així com volen ser trac­ta­des– que els uni­o­nis­tes, fins i tot els més de dre­tes –perquè de dre­tes en són tots– els tro­bin tan valents, ben defi­nits i cohe­rents? No s'ado­nen que són el millor que els pot estar pas­sant als basts, pri­ma­ris, gro­llers estra­te­gues del PP?

En un altre ordre de coses, quan es neces­si­ten tots els efec­tius soci­als, quan el que cal és una soci­e­tat en la millor cohesió i har­mo­nia pos­si­ble al vol­tant d'un objec­tiu comú, quan tant s'ha tre­ba­llat per trans­ver­sa­lit­zar l'objec­tiu, no veuen que és el pit­jor moment per inqui­e­tar els empre­sa­ris, per agi­tar ban­de­res, per pri­o­rit­zar fona­ments ideològics? Cal pre­gun­tar, de debò, on és l'objec­tiu? ¿On és aque­lla mà oberta en qüesti­ons naci­o­nals de David Fernàndez a Artur Mas, al cos­tat del puny tan­cat en qüesti­ons soci­als, que tant va inqui­e­tar més d'un? Ja no par­lem de poste­ri­ors abraçades: els ges­tos, el vent se'ls endú. Diògenes busca amb la llan­terna sen­tit d'estat, i troba gasi­ve­ria punye­tera i egos mal ven­ti­lats.

No jugaré al tre­men­disme pirata, ja sé que no sou quin­ta­co­lum­nis­tes, però –i no penso dema­nar perdó– si sou inca­pa­ces de veure que el resul­tat és com si ho fóssiu, és que sou uns ases. Aquest cop en mas­culí, perquè no hi hagi dobles inter­pre­ta­ci­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia