Opinió

La voluntat de ser

No cal recordar que, durant els darrers anys, amb el govern espanyol que hi ha hagut, l'independentisme ha arribat als nivells magnífics d'avui

Escric en una ter­rassa que per­met admi­rar la bellesa tant de la badia com de tota la ciu­tat de Puerto Vallarta. Penso en Cata­lu­nya espe­ci­al­ment per la con­ferència que he dic­tat fa poques hores sobre la seva pos­si­ble inde­pendència, i en tot el que s'hi ha dit. Ja han pas­sat les elec­ci­ons espa­nyo­les, però no ens han dei­xat l'aigua clara. Ja fa molt de temps que tinc ben clar “que el més sem­blant a un espa­nyol de dre­tes és un espa­nyol d'esquer­res...”, ja veu­reu com s'aca­ba­ran posant d'acord.

Qui això escriu no neces­sita pas que li expli­quin com són. Vaig conèixer prou bé els refu­gi­ats repu­bli­cans espa­nyols a Mèxic, hipotètica­ment demòcra­tes, res­pec­tu­o­sos de la volun­tat dels pobles i, encara més, del seu dret a l'auto­de­ter­mi­nació. Mil vega­des els vaig sen­tir mani­fes­tar-s'hi d'acord pel que feia a la negació del govern de Mèxic a reconèixer el govern del gene­ralíssim Franco per no haver sor­tit del poble sinó de l'ajuda nazi-fei­xista, però la seva acti­tud era total­ment dife­rent quan es trac­tava de la volun­tat dels cata­lans de sos­te­nir la seva iden­ti­tat par­ti­cu­lar, defen­sar la seva cul­tura i, sobre­tot, esgri­mir la seva “volun­tat de ser”.

Encara recordo, per exem­ple, la que se'm va armar una vegada que, per una com­me­mo­ració del 14 d'abril, em van con­vi­dar a par­lar i, per con­cloure la meva argu­men­tació sobre el dret de Cata­lu­nya a ésser el que vul­gui, els vaig reci­tar uns ver­sos del meu pare que, entre altres coses, deien, pre­ci­sa­ment: “La volun­tat de ser vull per cui­rassa que cap dard no tras­passa per a ferir-me el pit.”

Recur­rents dis­cus­si­ons i més d'alguna bufe­tada foren sovint la rutina de les cada vegada menys freqüents tro­ba­des que vaig tenir amb exi­li­ats repu­bli­cans o amb llurs fills.

Pot­ser amb exces­siva sim­pli­ci­tat, el meu pare, amb la seva llarga tra­dició sepa­ra­tista, em cal­mava dient-me: “No t'hi posis pedres al fetge, fill meu. No ho veus, que no hi ha res a fer amb aquesta gent? Ho por­ten a la sang.”

Anys després, quan gover­nava el tal González i el seu PSOE, vaig tres­car molt per Espa­nya com a repre­sen­tant del govern del meu país i, per tant, amb l'obli­gació de guar­dar-me la meva opinió sobre temes que no fos­sin els que s'esque­ien a la meva missió, i tot el que vaig sen­tir dir dels cata­lans a tot tipus de gent con­fir­men el que estic dient.

Són molt poques les excep­ci­ons que he cone­gut. De tal manera, és clar, no es pot tota­lit­zar, però és evi­dent que es pot gene­ra­lit­zar.

És cert que no és el mateix que gua­nyin els uns o els altres. Són molt més peri­llo­ses les melin­dro­ses parau­les de la supo­sada esquerra que la fran­quesa del neo­fran­quisme domi­nant.

No cal recor­dar que, durant els dar­rers anys, amb el govern espa­nyol que hi ha hagut, l'inde­pen­den­tisme ha arri­bat als nivells magnífics d'avui, i això seguirà crei­xent amb la seva ajuda encara que ens ofe­reixi una cara un xic més moderna, però igual­ment podrida per din­tre, com la d'aquests ano­me­nats ciu­ta­dans, que no són més que súbdits igual­ment abjec­tes de l'herència del gene­ral Franco. Afor­tu­na­da­ment, per ara, les coses no els han sor­tit tan bé com anun­ci­a­ven.

El que s'ha de pro­cu­rar és no per­dre mai pre­ci­sa­ment la volun­tat de ser.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia