Opinió

Tribuna

Que verda, la vall!

“ Els canvis, avui, constants en la nostra societat, se senten molt més dramàticament, per bé que puguin ser similars als de temps enrere

A la Gran Bre­ta­nya han tan­cat la dar­rera mina de carbó sub­terrània. La notícia ha sal­tat a tota la premsa i tele­vi­si­ons. No podem obli­dar què ha repre­sen­tat a Europa la cul­tura del carbó. Aquest mine­ral era fins fa cin­quanta anys bàsic per a les cases par­ti­cu­lars, cuina i cale­facció, trans­port marítim, flu­vial i per terra, indústria side­ro­me­tal·lúrgica, i altres. Exis­tei­xen soci­e­tats nostàlgi­ques dels trens a carbó, que en refan les loco­mo­to­res i fan viat­ges turístics. El fer­ro­car­ril fou el gran trans­port ter­res­tre gràcies al carbó. Noms específics d'aquest com­bus­ti­ble s'han con­ser­vat en anglès: puc recor­dar el pas del carbó d'alzina, pro­ducte de les car­bo­ne­res del bosc, a la cuina econòmica, ali­men­tada amb coc. El movi­ment econòmic del sec­tor del carbó cons­tituïa tot un món, amb milers de minai­res, explo­ta­ci­ons sota terra i a cel obert, i grans com­pa­nyies. A la novel·la el fer­ro­car­ril era ele­ment del drama (Anna Karènina) o ho eren les mines (L'amant de Lady Chat­ter­ley). El minaire era un heroi, les pel·lícules con­ta­ven dramàtiques històries extre­mes, res­cats de molt de risc d'obrers atra­pats al fons de gale­ries obs­truïdes, explo­si­ons de gas grisú, etc. També dels con­flic­tes entre empre­ses i sin­di­cats, o de cri­sis d'explo­ta­ci­ons, com retra­tava John Ford en una de les seves grans cin­tes, la con­tun­dent Que verda era la meva vall!. El record de la vida dura dels pous i gale­ries era tin­tat d'una vena de poe­sia.

I és que els can­vis, avui, cons­tants en la nos­tra soci­e­tat, se sen­ten molt més dramàtica­ment, per bé que puguin ser simi­lars als de temps enrere. Vull dir que no és el mateix un tan­ca­ment de mina el 1930 que els d'avui. Els fills de la família gal·lesa a la pel·lícula, que per­den la feina, a banda del con­flicte entre sin­di­ca­lis­tes i obrers lliu­res, saben que tro­ba­ran lloc en una altra empresa, o país; avui de vega­des des­a­pa­reix no pas una empresa, sinó tot el sis­tema d'explo­tació. La indústria del carbó ha entrat en una crisi defi­ni­tiva als països desen­vo­lu­pats, entre altres motius per la subs­ti­tució d'aquesta pri­mera matèria pels hidro­car­burs, recent­ment incre­men­tats en volum pel sis­tema fracking, i així el sobrant de carbó dels EUA inunda els mer­cats euro­peus reben­tant-ne els preus. La Xina empra encara carbó en grans quan­ti­tats i ori­gina con­ta­mi­nació.

Dèiem dels can­vis, que sovint pre­nen dimen­si­ons glo­bals: el tema de l'escal­fa­ment o canvi climàtic, que afecta tot el pla­neta, ha acce­le­rat la seva peri­llosa passa. Asso­tarà la raça humana, però ni que això no passés gràcies a una intel·ligent presa de deci­si­ons estratègiques, ja haurà eli­mi­nat pel camí espècies ani­mals i vege­tals, i a més a més, en qual­se­vol dels casos, modi­fica pai­satge i con­reus. A la Gran Bre­ta­nya, país de cer­ve­ses, han entrat a pro­duir vins, perquè tenen unes con­di­ci­ons climàtiques avui dia propícies: vinyes fran­ce­ses cer­quen també cli­mes sem­blants als angle­sos, de més fres­cor, i entre nosal­tres empre­sa­ris del Pri­o­rat han plan­tat ceps al Pallars. Els grans ice­bergs del con­ti­nent aus­tral nave­guen a lati­tuds allu­nya­des, des­pre­sos dels mor­ros gla­ci­als, i a l'Àrtic els óssos blancs han de fer mol­tes llegües de camí per tro­bar foques,i àdhuc nedar per sal­var distàncies que abans podien fer sobre el gel. Hom ha donat l'alerta sobre la minva pro­gres­siva d'aquesta espècie.

Les grans superfícies comer­ci­als no tenen atu­ra­dor, obren cada vegada més grans com­ple­xos. Això modi­fica el model de comerç tra­di­ci­o­nal, el petit, el de barri o dis­tricte. És un altre dels grans can­vis, típic de la civi­lit­zació urbana moderna. En tenim mos­tres cada dia, i molt és de témer que el petit comerç de pro­xi­mi­tat no tin­gui res a gua­nyar si prova de man­te­nir el tipus. Són can­vis en l'acce­le­rada vida dels nos­tres dies: atar­dar-se en con­versa amb l'adro­guer que, llau­ra­dor en mà, abo­cava len­ta­ment els fideus a la pape­rina fins a fer el pes just, era més càlid que aga­far del metàl·lic pres­tatge el paquet. Les raons econòmiques que exhi­birà la gran superfície són claríssi­mes: l'immens volum de com­pres que fa li per­met uns preus de venda sense com­petència pos­si­ble: quan arri­bem als pro­duc­tes pri­ma­ris –fruita, ver­du­res– el des­as­tre per a l'agri­cul­tor pro­duc­tor és total. És com­pren­si­ble que enyo­rem l'indi­vi­dual inter­canvi d'abans. Hem anat alguna vegada a collir car­xo­fes o taron­ges direc­ta­ment al camp, i ara això és un luxe, i una estampa que ens retorna a la infan­tesa i joven­tut. Que verda era la meva vall!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia