Opinió

Tribuna

Indignar-se com cal

“Per coherència, o per sentit del ridícul, si ens hem d'indignar, fem-ho bé

Entre la notícia sobre l'incre­ment de les desi­gual­tats i la indig­nació amb la qual s'acull segons on, es des­plega un espai enorme que no ocupa el buit sinó la hipo­cre­sia, la lleu­ge­resa i unes gotes de cinisme. És el mateix espai que s'estén entre les polítiques exte­ri­ors i l'arri­bada de refu­gi­ats, o entre la cru­el­tat amb la qual se'ls tracta i les ínfu­les de la vella civi­lit­zació occi­den­tal, o entre les polítiques soci­als i els con­flic­tes que ger­mi­nen als nos­tres bar­ris més depri­mits. Ocu­padíssims com vivim, atra­pats per la impaciència i batuts per mil i un estímuls, les infor­ma­ci­ons més ter­ri­bles se'ns han de sub­mi­nis­trar en píndo­les de colo­rai­nes i és segu­ra­ment per això que Oxfam Intermón ha fet córrer un informe emfa­tit­zant les xifres cri­da­ne­res que, més o menys, la premsa ha reproduït aquests dies. Si ho haguéssim de resu­mir ho podríem fer amb la simbòlica i eloqüent dada sobre l'1% de la població mun­dial que acu­mula més riquesa que el 99% res­tant i, si ens volguéssim cir­cums­criure a aquesta vall tra­ves­sada pel procés, podríem des­ta­car que el patri­moni del català més ric equi­val, de moment, a la renda anual de 150.000 famílies de classe mit­jana. Un pai­satge deso­la­dor que, des d'aquest espai que no omple el buit, sovint es comenta amb un to com­pun­git abans i després d'ova­ci­o­nar les polítiques que ho han fet pos­si­ble i els seus repre­sen­tants a totes les ter­res. Abans i després de cele­brar les gràcies del bigar­rat eco­no­mista de capçalera dels mit­jans públics del país men­tre exalta totes les vir­tuts del sis­tema. Cauen els anys i l'escletxa entre les ren­des més altes i les més bai­xes s'eixam­pla, i ho fa a una velo­ci­tat que entre els súbdits de l'estat és par­ti­cu­lar­ment des­ta­cada. Al món en gene­ral, 62 for­tu­nes acu­mu­len tanta riquesa com la mei­tat més pobra de la huma­ni­tat i l'eco­no­mia es segueix fent a gust dels més pode­ro­sos. La hipo­cre­sia que omple els buits xapo­teja en l'estra­nya des­con­nexió entre deter­mi­na­des polítiques i els seus efec­tes i és per això que men­tre a una pàgina s'exhi­beix la indig­nació per rea­li­tats cada dia més ter­ri­bles, a l'altra es ridi­cu­litza els que es revol­ten con­tra el sis­tema que les causa. Si ens hem d'indig­nar, fem-ho també per la fis­ca­li­tat regres­siva, per la per­mis­si­vi­tat amb els para­di­sos fis­cals, per la reforma labo­ral, per les debi­li­tats sin­di­cals que empe­nyen els sala­ris a la baixa, per les per­ver­si­ons i per les esclet­xes del sis­tema democràtic, per les pri­va­tit­za­ci­ons, pel des­ba­lles­ta­ment dels ser­veis públics o perquè no s'impul­sen aques­tes qua­tre mesu­res que segons Oxfam arran­ca­rien dos o tres-cents mili­ons de per­so­nes de les urpes de la misèria. Per coherència, o per sen­tit del ridícul, si ens hem d'indig­nar, fem-ho bé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia