Opinió

De set en set

Fora bicicletes

Passejar per la ciutat és un esport de risc, que presenta moments aguts

Que un bici­clista enves­teixi un via­nant no és notícia. La notícia seria si un motí de via­nants fes fora els bici­clis­tes d'on no hau­rien d'haver entrat mai a cir­cu­lar: les vore­res, els pas­sos de via­nants, les anda­nes, les ter­ras­ses, els mer­cats, etc. Com que aquesta vegada li ha tocat el rebre a Muriel Casals, cap­da­van­tera de la soci­e­tat civil, pot­ser en podrem par­lar cinc minuts abans que creïn un impost que gravi la cons­ta­tació d'evidències. El fet incon­tes­ta­ble és que les nefas­tes ini­ci­a­ti­ves muni­ci­pals per pro­moure l'ús d'aquest vehi­cle erràtic, sense matrícula, sense límit de velo­ci­tat i amb permís per vul­ne­rar totes les nor­mes han con­ver­tit els car­rers en un infern. Pas­se­jar per la ciu­tat és un esport de risc, que pre­senta moments aguts quan es tracta de girar una can­to­nada o tra­ves­sar per un semàfor que el bici­clista sem­pre creu que no li incum­beix. El trànsit rodat també en pateix havent d'estar sem­pre pen­dent de per on sor­tirà el teme­rari sobre dues rodes, exi­gent i vic­ti­mista, que espera que tot­hom s'aturi a dei­xar-lo pas­sar. Si la huma­ni­tat té un futur, cosa força dub­tosa, vin­dran bat­lles que veu­ran la llum i ban­de­ja­ran les bici­cle­tes de la vida urbana. Men­tres­tant, els con­sis­to­ris que patim ara veuen en el bici­clista un ocupa ambu­lant, trans­gres­sor de tota civi­li­tat i a sobre sense papers, és a dir el model de ciu­tadà que tenen al cap i des­ti­na­tari pri­vi­le­giat de les seves rei­te­ra­ti­ves polítiques soci­als. Comença a ser hora que els fem veure com n'estan, d'equi­vo­cats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.