Mort anunciada

Començo aquesta columna amb molts de dub­tes, fins i tot sobre si he d'escriure-la: el tema és deli­cat i reque­reix molta cura en abor­dar-lo. Muriel Casals, malau­ra­da­ment, ha mort a con­seqüència d'un acci­dent i aquest és el fet, tristíssim, con­dem­nat a con­ver­tir-se en notícia dolo­rosa. El cas és que, hores abans del traspàs d'una dona que trans­me­tia sere­ni­tat i una fer­mesa sense auto­ri­ta­risme, més d'un diari va anun­ciar una mort que encara no s'havia produït i que va pro­pa­gar-se imme­di­a­ta­ment per les xar­xes soci­als. No era un rumor infun­dat. Era una mort tan pos­si­ble que la notícia anti­ci­pada al fet no va ser posada en qüestió. És cert que Muriel Casals va tras­pas­sar hores després d'anun­ciar-se una mort que podria haver ocor­re­gut unes hores abans. Tan­ma­teix, sense que hi hagués un comu­ni­cat ofi­cial, va ser anun­ci­ada abans d'hora. Què ho va pro­vo­car? Posem-hi que aque­lles urgències que fan que els mit­jans no vul­guin ser els últims a publi­car la notícia. Aquest cap­te­ni­ment, és clar, no és nou. Forma part de tota una obsessió periodística: dir-ho abans que ningú més. No és nou, però s'ha agreu­jat amb aquest món comu­ni­ca­ci­o­nal en què tot pot pro­pa­gar-se d'una manera tan imme­di­ata que negui­teja. Aquesta consciència fa que encara es corri més. Tinc la sen­sació que en el món periodístic, i en sóc part impli­cada, es viu una tem­po­ra­li­tat ali­ena a la soci­e­tat, tot i que aquesta, a través d'inter­net, també esti­gui tan abo­cada a la imme­di­a­tesa. Però, contrària­ment al que es creu, la pressió és falsa i no hi ha la neces­si­tat de saber tan urgent­ment les notícies, sobre­tot si són dolen­tes i, a més, s'anti­ci­pen als fets. Em sem­bla que cal pen­sar-hi per no aca­bar per­dent una con­fiança que s'ha fet molt fràgil.