Opinió

Ara torno

Fer-se monja

“És més possible que es faci monja que no que Sánchez governi, assegura

Els que tenim una edat, en el sen­tit cro­nològic del terme (no necessària­ment en el men­tal), fèiem ser­vir molt més que ara l'expressió “si passa tal cosa, em faré monja” (o monjo, segons els gus­tos) per donar a enten­dre que la tal cosa a què fèiem referència era impos­si­ble que passés. Era la radi­ca­li­tat màxima d'apos­tes del tipus “si el Barça gua­nya el tri­plet, em tallaré el bigoti” o pro­me­ses com ara “si gua­nyo les opo­si­ci­ons, aniré cami­nant a Mont­ser­rat”. Però quan deies “em faré monja si...”, era una aposta sobre segur. Perquè fer-se monja era l'últim que es podia plan­te­jar qual­se­vol per­sona. Déu me'n guard!, dèiem.

Sem­pre hi ha el cas, però, de gent que va en direcció contrària. I no per això vol dir que esti­guin equi­vo­cats. Ni de bon tros. És el cas de Dolo­res Hart. Ella, nas­cuda el 1938, va començar una pro­me­te­dora car­rera d'actriu a Hollywood i el 1957 va tenir un paper en la pel·lícula Loving you, pro­ta­go­nit­zada per Elvis Pres­ley. De fet, se la coneix com la pri­mera noia que es va fer un petó a la gran pan­ta­lla amb el Rei del rock. A par­tir d'aquell moment, la seva car­rera va anar en ascens. L'any següent ja va for­mar pare­lla estel·lar amb Pres­ley a King Cre­ole, va con­ti­nuar rodant pel·lícules i el 1961 va ser la pro­ta­go­nista de Clara d'Assís. El 1963 va copro­ta­go­nit­zar amb Hugh O'Brian Come fly with me. I just després, tot i que havia començat a pla­ni­fi­car el seu casa­ment amb l'arqui­tecte Don Robin­son, va deci­dir fer-se monja i ingres­sar a l'aba­dia bene­dic­tina Regina Lau­dis, de Beth­le­hem (Con­nec­ti­cut). Va aca­bar sent-ne aba­dessa i encara hi és, feliçment. De les poques vega­des que n'ha sor­tit, una va ser un dia com ahir del 2012, per pas­sar per la catifa ver­me­lla dels Oscar de Hollywood, amb motiu de la pro­jecció del docu­men­tal God is the big­ger Elvis (Déu és el més gran Elvis), basat en la seva vida.

Dolo­res Hart és l'excepció que con­firma la regla? Segu­ra­ment. I encara més perquè no es va fer monja per una juguesca del tipus “si... em faré monja”, sinó perquè la va cri­dar una vocació supe­rior a qual­se­vol altra cosa.

I tot això de què ve? Doncs que l'altre dia vaig sen­tir una per­sona que deia que es faria monja si Pedro Sánchez era capaç de for­mar govern a Espa­nya. Jo li vaig dir que pre­fe­reixo no dir-ho. Per dues raons. Una, perquè els espa­nyols són capaços de tot si del que es tracta és de pre­ser­var la sagrada uni­dad de la patria. I dues, perquè amb Madrid als cata­lans ja només ens cal fer-hi una cosa: nego­ciar els ter­mes de la secessió. Ni apos­tes ni res, doncs. I encara se me n'acu­deix una ter­cera: en el cas que no poguéssim acon­se­guir la inde­pendència, segu­ra­ment fer-se monja (o monjo) no seria la pit­jor opció, i a molts se'ns des­per­ta­ria una vocació simi­lar a la de Dolo­res Hart.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.