Opinió

Tribuna

Dracs de paper

“L'autor que signa llibres
per Sant Jordi pot trobar-se mesos després anant al magatzem a buscar els exemplars restants, que no podrà posar
a la venda

Una diada com la de dis­sabte pas­sat, quan mili­ons de con­ciu­ta­dans van sor­tir al car­rer a com­prar un lli­bre i una rosa –com a mínim–, con­ti­nua mera­ve­llant el món. Una tra­dició com aquesta no s'impro­visa, però tam­poc no ens hauríem de men­tir a nosal­tres matei­xos i seria bo de recor­dar com eren els dies de Sant Jordi durant el fran­quisme, per exem­ple, i quina mena de paper ridícul –o ine­xis­tent– hi feien els autors cata­lans.

Més enllà de la història, doncs, hi ha aquest pre­sent que segueix asto­rant-nos amb els seus car­rers a ves­sar, amb les roses cada cop més espo­ne­ro­ses i cada vegada més fac­tu­ració de lli­bres. Es venen un milió i mig de lli­bres –més de 40.000 títols dife­rents–, gai­rebé tants en català com en cas­tellà –però el cas­tellà acos­tuma a gua­nyar la par­tida…–, i, a pesar de l'èmfasi que es con­ti­nua fent en la llista dels més venuts, aquests difícil­ment repre­sen­ten ni el 7% del total de ven­des. Els autors estre­lla són els de ficció, però la no-ficció ha fac­tu­rat pràcti­ca­ment el doble els últims anys, i el lli­bre per a nens i ado­les­cents té una pui­xança inde­tu­ra­ble, que pràcti­ca­ment no va notar la crisi. Crec que s'hau­ria de dir més clara­ment que l'autor més venut del dia no s'emporta ni un 1% del botí.

Hi ha un darwi­nisme cul­tu­ral del Sant Jordi, però, que pot repre­sen­tar la part fosca de la bonica estampa cul­tu­ral que ens agrada mos­trar a la resta del pla­neta. No es tracta de par­lar de la barbàrie que –com deia Wal­ter Ben­ja­min– amaga tota pàgina de la cul­tura humana, però sí de pro­var de refle­xi­o­nar si, més enllà de la festa d'un sol dia, la lògica del Sant Jordi no arriba a per­ju­di­car els nos­tres lli­bres, quan resulta que publi­quem més del que el nos­tre públic lec­tor pot arri­bar a assi­mi­lar, tenint en compte que un 34% de cata­lans no lle­geix mai, i que dis­sabte hi va haver més gent que no va com­prar res que la que va empor­tar-se un lli­bre cap a casa.

La vida mit­jana dels nos­tres lli­bres s'escurça, el tau­lell de nove­tats és tan mòbil com el flux dels rius, de tal manera que és gai­rebé impos­si­ble mirar-lo dues vega­des: en un tan­car i obrir d'ulls els lli­bres que eren nove­tats s'han tor­nat pres­cin­di­bles –obso­lets–, i la festa de Sant Jordi actua també com a prova de foc –el drac se'ls empassa…–: si aquell dia no han fun­ci­o­nat, a par­tir de l'endemà comença la seva cursa cap al magat­zem i la tri­tu­ra­dora, un cir­cuit de vida cada vegada més breu per culpa de les crei­xents des­pe­ses d'emma­gat­ze­matge. En aquest camí, els autors amb ver­ta­dera vocació hi per­den menys que els edi­tors, que o bé s'arruïnen si l'edi­to­rial és seva o bé per­den la feina si el balanç del seu segell no és prou gros als ulls de la pro­pi­e­tat.

L'autor que signa lli­bres per Sant Jordi pot tro­bar-se menys d'un any després anant cap al magat­zem a empor­tar-se els exem­plars res­tants de l'edició, amb la con­dició que no els pot ni posar a la venda. No li queda altre remei que guar­dar-los ell, rega­lar-los o des­fer-se'n, ja ben cons­ci­ent que la seva feina no val res als ulls dels altres. Els autors amb qui he par­lat d'això expli­quen aquest moment com una escena de novel·la de ter­ror, amb una dosi de cul­pa­bi­li­tat afe­gida, perquè a la cons­ta­tació d'una fi de cicle s'hi suma una certa sen­sació de fracàs que s'acaba enco­ma­nant a la il·lusió que hau­rien de posar a les obres que miren de seguir escri­vint.

És interes­sant cons­ta­tar-ho, perquè ens recorda a tots ple­gats la vani­tat de tot èxit, i la més que rela­tiva qua­li­tat de tot fracàs: a Twit­ter els autors es dei­xen anar en jor­na­des com la de dis­sabte, i és còmic veure una vegada més les fos­ques reticències dels autors que es con­ce­ben com a lite­ra­ris –així els poe­tes, o certs nar­ra­dors expe­ri­men­tals– davant de l'èxit dels que per una o altra raó se'ls qua­li­fica de mediàtics, o com els reis dels Sant Jor­dis pas­sats ara no només no sig­nen sinó que ni tan sols tenen cap lli­bre visi­ble a les lli­bre­ries del país. I el més trist és que ningú sem­bla que els trobi a fal­tar… Enmig de tot aquest bati­bull sem­bla que ni un Premi Nobel pot mar­car la diferència. ¿Per què on eren dis­sabte —i on són avui?— els lli­bres de Patrick Modi­ano, pre­miat a Suècia el 2014?

Però així estan les coses, i té ben poc sen­tit quei­xar-se'n. Quan la cul­tura, que hau­ria de ser ordre i mesura i per­du­ra­bi­li­tat del que real­ment importa, topa amb la dinàmica selvàtica del mer­cat i de la cul­tura de mas­ses no s'acaba de treure res de massa clar, tot i que d'altres meca­nis­mes –els gus­tos diri­gits des de dalt per una supo­sada classe intel·lec­tual, per exem­ple– aca­ben donant resul­tats encara més lamen­ta­bles. Tot­hom a lle­gir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.