Opinió

LA GALERIA

En conserva

El salt tecnològic de les darreres dècades ha convertit trenta anys en un salt evolutiu d'enormes proporcions

Tot canvi, progrés o inno­vació té un preu, i sovint molt alt. Això és tan evi­dent com que la gent es mor per fer lloc a altres. No és fàcil deter­mi­nar quins records merei­xen per­du­rar en el temps i quins han de morir amb el dar­rer super­vi­vent que en guardi memòria. Per­ta­nyo a una de les gene­ra­ci­ons que con­si­dero que han estat tes­ti­mo­nis d'una de les pas­ses evo­lu­ti­ves més impor­tants. Les diferències entre el món de la meva infància i la dels meus fills són enor­mes, molt més que les que hi havia entre les del meu pare i el seu, n'estic segur. La memòria, de fet, és tan arbitrària com mol­tes de les deci­si­ons que es pre­nen en nom seu. Per exem­ple, trobo curiós que qua­tre pedres mal posa­des merei­xin sub­ven­ci­ons, suport i atenció màxima per part dels qui deci­dei­xen què cal i què no i que en canvi hagin des­a­pa­re­gut la quasi tota­li­tat de les fonts de car­rers i pla­ces. És evi­dent que avui en dia tenen molt poc sen­tit pràctic, gai­rebé tot­hom gau­deix d'aigua cor­rent a casa. Jo, per­so­nal­ment i defu­gint qual­se­vol símptoma de nostàlgia, les con­si­dero molt més interes­sants que qua­tre pedres basa­des fins i tot en lle­gen­des. Quan era petit Camp­devànol era ple de fonts bate­ja­des amb noms humils i comuns que pas­sa­ven a ser pro­pis i un refe­rent: la font del Tòtil, la font de la Fulla, la de la Bomba, la de la Plaça, etc. No en recordo cap que es digués la font d'en Bal­mes, del Gene­ralísimo o de Com­panys. N'hi havia de magnífiques, de ferro for­jat i ple­nes de fili­gra­nes. N'hi havia d'hor­ro­ro­ses, fetes de ciment amb tau­lat, n'hi havia que con­sis­tien en un broc que sor­tia d'una paret i una aigüera de pedra. Tam­poc hi havia cap paratge dels vol­tants que no dis­posés d'una font. Ara no cal que tin­guin la funció que tenien, però con­si­dero que l'ús social que s'havia fet de l'aigua també mereix que el seu record tras­passi el temps.

No tot ha de ser el vene­ra­ble romànic ni cal con­ser­var-les totes. Pot­ser encara no ha pas­sat el temps sufi­ci­ent per ser merei­xe­do­res de con­ser­vació. El salt tec­nològic de les dar­re­res dècades, però, ha con­ver­tit trenta anys en un salt evo­lu­tiu tan gran que fins i tot es venen ordi­na­dors antics en sub­has­tes de col·lec­ci­o­nis­tes. En poques dècades ja han creat fins i tot arque­o­lo­gia. En aques­tes con­di­ci­ons resulta encara més difícil deter­mi­nar el que cal man­te­nir i el que és, sen­zi­lla­ment, anacrònic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.