Opinió

Tribuna

Inoperància global i desigualtats

“El capitalisme està més a prop de la seva caiguda a causa de les seves contradiccions

La dilació en el temps de les meves col·labo­ra­ci­ons fa neces­sari un for­mat dife­rent en el trac­ta­ment dels temes amb més con­tin­guts i menys con­ces­si­ons a la rabi­osa actu­a­li­tat. Avui, per exem­ple, ja es fa visi­ble per part dels uni­o­nis­tes britànics la neces­si­tat de donar veu als qui con­si­de­ren que hi ha un risc real en l'even­tual sor­tida de la UE. Segons les enques­tes, a una set­mana del referèndum, encara no és clar qui serà el gua­nya­dor. Els par­ti­da­ris del “que­dem-nos” des­ta­quen que cada família britànica serà 4.300 lliu­res ester­li­nes anu­als més pobra en cas de sor­tida i, per tant, el silenci dels líders empre­sa­ri­als seria una greu irres­pon­sa­bi­li­tat. Per la seva part, el govern britànic declara que la sor­tida inde­pen­den­tista repre­sen­ta­ria una reducció de 36.000 mili­ons de lliu­res con­tra les finan­ces públi­ques britàniques. En tot cas el debat s'ha de cen­trar al vol­tant de la qüestió econòmica que es pot esmen­tar com a cas d'auto­le­si­ons.

Al dar­rere de tot ple­gat, hi ha un popu­lisme de dre­tes que creu que el sis­tema l'apro­fi­ten les per­so­nes sense escrúpols. Una mos­tra és la ins­pi­ració que ha tin­gut Donald Trump en citar el fracàs de les mino­ries selec­tes i en cana­lit­zar l'agressió i la ràbia. En rea­li­tat és un meca­nisme que ja han fet ser­vir molts dema­gogs per arri­bar al poder, des del qual sem­pre demos­tren que les coses encara poden anar pit­jor quan està a les seves mans. Les alter­na­ti­ves són l'aug­ment de la pro­duc­ti­vi­tat, acom­pa­nyat d'un aug­ment del salari mínim. Qüesti­ons que con­tri­bu­ei­xen a la ràbia con­tra la immi­gració il·legal. En defi­ni­tiva, la legi­ti­mació del sis­tema dels països rics depèn del cap­te­ni­ment de les seves elits. I si no estan a l'altura, pro­vo­quen explo­si­ons de ràbia popu­lista.

A àmbit gene­ral, la lliura ester­lina cau, pels temors que ins­pira la pos­si­bi­li­tat del Bre­xit, i el dòlar puja durant la pri­mera set­mana de juny, però les parau­les de la gover­na­dora Yellen de la Reserva Fede­ral i les dades de cre­ació de llocs de tre­ball al maig van ser bas­tant poc con­vin­cents i l'or va expe­ri­men­tar una forta cres­cuda. En resum, ens tro­bem, doncs, en un estat molt pre­cari de l'eco­no­mia glo­bal i els governs del G20 s'hau­rien de pre­o­cu­par d'admi­nis­trar millor els estímuls fis­cals. En gene­ral, han fet veure que s'ocu­pa­ven de les grans qüesti­ons legals, però al cap­da­vall han anat fent política fis­cal, monetària i de tot. Fins i tot es van reu­nir amb l'FMI i l'OCDE per ampliar el crei­xe­ment durant 4 anys però només van acon­se­guir pac­tar per a uns quants mesos

Un altre feno­men interes­sant és que els tipus d'interès nega­tiu han pro­vo­cat el motí d'uns bancs dis­po­sats a col·locar els diners en cai­xes for­tes. Això ja ho han fet el Com­merz­bank i alguns grups japo­ne­sos que han escla­fat el preu de les acci­ons. Si, a més a més, el BCE deixa de pro­duir bit­llets de 500 euros encara veu­rem coses més gros­ses. Com ara que les tari­fes d'emma­gat­ze­matge i les asse­gu­ran­ces s'apu­gen molt. De moment, el Deutsche Bun­des­bank ha refu­sat fer comen­ta­ris sobre aques­tes qüesti­ons i per part seva París s'ofe­reix com a seu per a la borsa de Lon­dres que té por del Bre­xit. El pos­si­ble rebuig de la UE al Regne Unit dis­si­mula que hi ha països com França on el rebuig a la immi­gració és encara més fort que el de Gran Bre­ta­nya. A Espa­nya, per exem­ple, només el 47% són favo­ra­bles a donar faci­li­tats a la immi­gració, men­tre que el 2007 aquesta xifra arri­bava al 60%. Estem jugant, per tant, a les mun­ta­nyes rus­ses. En rea­li­tat és que les coses pas­sen i crei­xen massa ràpida­ment per ser assi­mi­la­des. La City de Lon­dres, per exem­ple, no tenia amb prou fei­nes pràcti­ca­ment cap con­tin­gent de resi­dents estran­gers els pri­mers anys 2000 i ara ja són més del 10% de la City.

Així, doncs, els bancs cen­trals són incapaços per si sols de pro­pi­ciar el crei­xe­ment. Atès que els estímuls mone­ta­ris no són capaços de revi­ta­lit­zar la demanda glo­bal. De fet, els extre­mis­mes polítics de dre­tes i d'esquer­res no ofe­rei­xen res més que popu­lisme sense cre­en­ces alter­na­ti­ves que pale­sen el fracàs del sis­tema.

Tho­mas Piketty en el seu lli­bre del 2013 es va gua­nyar l'hos­ti­li­tat dels seus col·legues eco­no­mis­tes però les seves crítiques del sis­tema eren ben fona­men­ta­des. El capi­ta­lisme està més a prop de la seva cai­guda a causa de les seves con­tra­dic­ci­ons. Piketty ha estat l'últim a l'hora de riure men­tre els acci­o­nis­tes es revol­ten con­tra les super remu­ne­ra­ci­ons dels exe­cu­tius i mai no s'havia dis­cu­tit d'una forma tan forta com la que ara pro­vo­quen les desi­gual­tats. El que riu l'últim sem­pre riu millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia