Opinió

LA GALERIA

El segador de Nova Zelanda

Un home vingut de l'altra banda del món s'interessa per aquest país nostre

Vist des d'aquí ens sem­bla poca cosa, però només a 40 quilòmetres al nord de la Jon­quera, a Per­pinyà, hi ha un equip, els Dra­gons Cata­lans, que juga en el millor cam­pi­o­nat euro­peu de rugbi, la Rugby Foot­ball Lea­gue de la Gran Bre­ta­nya, de dotze equips; l'únic repre­sen­tant francès és aquest equip nord­ca­talà. Va néixer l'any 2000 de la fusió del XIII Cata­lan i el Saint-Estève, dos bas­ti­ons històrics del rugbi a tretze francès. Actu­al­ment són quarts en la clas­si­fi­cació. Els juga­dors d'aquest esport solen ser alts i gros­sos, amb una esquena com una paret mit­gera. I en Louis Ander­son és un d'aquests: inter­na­ci­o­nal amb Nova Zelanda, 1,80 metres d'esta­tura, 101 qui­los de pes, 31 anys, juga de pilar a segona línia. És neo­ze­landès, de l'ètnia polinèsia autòctona maori, al Pacífic sud. Començà la car­rera espor­tiva als New Zeland War­ri­ors i ara juga als Dra­gons Cata­lans des del 2012. Pel que m'han dit, és molt apre­ciat per l'afició, tan simpàtic i cor­dial a fora del ter­reny de joc, com sòlid, enterc i segur amb la pilota el·lipsoïdal.

Diuen que el poble maori es dife­ren­cia molt d'altres de colo­nit­zats en el pas­sat, perquè els mao­ris no van rebre una colo­nit­zació com els indis ame­ri­cans o els aborígens aus­tra­li­ans, per exem­ple. En el cas dels mao­ris no hi va haver colo­nit­zació pas­siva perquè sem­pre van opo­sar gran resistència a qual­se­vol inva­sor, a força de mol­tes i sag­nants bata­lles que obli­ga­ven l'ene­mic a fugir o nego­ciar. Doncs bé, aquest per­so­natge, fill d'una ètnia tan fera i llui­ta­dora, es va ena­mo­rar de l'himne can­tat abans dels par­tits de rugbi a Per­pinyà: Els Sega­dors. El va voler apren­dre i vet aquí que ha gra­vat un CD amb el, diguem-ne, can­tant titu­lar de l'himne abans dels par­tits, Albert Bueno, de Cabes­tany. Louis Ander­son afina i canta bé, té una dicció cata­lana deli­ci­osa amb un petit accent que li dóna un plus de gràcia que ena­mora. Can­ten tots ple­gats, canta l'Albert sol la segona estrofa i l'última la canta el nos­tre maori. Fa goig de sen­tir-lo i escol­tar-lo, em vaig com­moure –no em fa cap ver­go­nya dir-ho–. I ja m'agra­da­ria, ja, com­moure'm en més oca­si­ons sem­blants, en què un home vin­gut de l'altra banda de món –exac­ta­ment de l'altra banda de món– s'interessa a fons per aquest nos­tre país tan mal gir­bat, dis­pers i difícil d'enten­dre, però que esti­mem, entre d'altres, perquè no en tenim cap més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia