Opinió

Tribuna

Tres imprescindibles

“Per Enric Pujol, la historiografia catalana es fonamenta en Vilar, Soldevila i Vicens

Ja ho adver­teixo: com tan­tes coses i per­so­nes, aquest titu­lar no és el que sem­bla. A pri­mer cop d'ull, pot sem­blar que aquests “tres impres­cin­di­bles” siguin (que ho van ser en certs períodes), posem per cas, Macià Ala­ve­dra, Miquel Roca i Lluís Pre­na­feta, i que Pujol sigui el que ja sabem i sigui el qui sabem. Però no. El Pujol a qui em refe­reixo és l'his­to­ri­a­dor Enric Pujol i Casa­de­mont (Figue­res, 1960), reco­ne­gut en el seu ram, autor de tex­tos teòrics sobre la seva dis­ci­plina, pro­fes­sor a la UAB (subs­ti­tuint, pre­ci­sa­ment, Oriol Jun­que­ras, entre­tin­gut en estruc­tu­res d'Estat i qua­drant balanços) i, entre una gran acti­vi­tat, orga­nit­za­dor d'expo­si­ci­ons sobre el repu­bli­ca­nisme a les ter­res de Girona. Gran conei­xe­dor de la his­to­ri­o­gra­fia cata­lana, Pujol ha con­si­de­rat que, per esta­blir un cànon en aquest camp de la història, cal par­lar –encara que sovint es digui que ningú és impres­cin­di­ble– de tres per­so­na­li­tats que encai­xen en aquesta cate­go­ria d'ine­vi­ta­bles, que són, per ordre d'apa­rició en escena, els senyors Fer­ran Sol­de­vila (1894-1971), Pierre Vilar (1906-2003) i Jaume Vicens Vives (1910-1960). No em nega­ran que la tria no és fona­men­tada, bàsica i excep­ci­o­nal en tots els aspec­tes. Amb aquest títol de Tres impres­cin­di­bles, amb els seus noms, Enric Pujol, ja fa més d'un any, va publi­car a Publi­ca­ci­ons de l'Aba­dia de Mont­ser­rat (Col. Tex­tos i Estu­dis de Cul­tura Cata­lana, 196) un lli­bre biogràfic d'assaig inter­pre­ta­tiu d'aques­tes tres figu­res. Interes­sant per molts con­cep­tes, entre els quals des­mun­tar alguns tòpics sobre el supo­sat “roman­ti­cisme” his­to­ri­ogràfic de Sol­de­vila, sobre la supo­sada riva­li­tat de Vicens amb aquest i sobre el “mar­xisme his­to­ri­ogràfic” de Vilar, que –diu Pujol– “no pot ser, en abso­lut, qua­li­fi­cat de dogmàtic”. Essent tots tres tan dife­rents política­ment –Sol­de­vila, libe­ral d'esquer­res; Vilar, mar­xista com­pren­siu, i Vicens, par­ti­dari del “pos­si­bi­lisme digne” din­tre del temps fran­quista–, els uneix la volun­tat de fer una “història total”, de com­pren­dre fets, cir­cumstàncies i per­so­nes, més enllà dels cànons ofi­ci­als i, en fi, com deia Vilar, de “pen­sar històrica­ment”. L'apor­tació d'Enric Pujol, con­ti­nu­ant el fil de la nos­tra tra­dició, té molt de mèrit, perquè enllaça i repensa els seus pre­de­ces­sors, adver­tint encerts i errors i pro­pugna el conei­xe­ment que tot ciu­tadà cons­ci­ent –i no només els espe­ci­a­lis­tes de la història– hau­ria de tenir de com s'ha desen­vo­lu­pat tot el procés per expli­car i expli­car-se la nos­tra aven­tura en comu­ni­tat. La militància cul­tu­ral –i també política– d'aquest his­to­ri­a­dor figue­renc s'amplia a tot el con­junt català, de manera accen­tu­ada pel que fa a l'Alt Empordà, on par­ti­cipa –junt amb Juli Gutiérrez Deu­lo­feu– en el res­cat del també figue­renc i “matemàtic de la història”, Ale­xan­dre Deu­lo­feu (1903-1978), sobre el qual ja s'han publi­cat una sèrie de lli­bres del seu nét i, dar­re­ra­ment, un altre de Max Pérez Muñoz, també de Figue­res, sobre Cinc mira­des a la Matemàtica de la Història d'Ale­xan­dre Deu­lo­feu (Brau edi­ci­ons, Figue­res), pro­lo­gat jus­ta­ment per Enric Pujol. Amb la revista Mir­manda, Pujol també fa acció trans­fron­te­rera, publi­cant, amb Que­ralt Solé, Una memòria com­par­tida (Ed. Afers) sobre els llocs del nord i el sud piri­nenc català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia