Keep calm
A l'ombra
Un cop he descobert en Joan Isern goso dir que ja conec una mica més en Miquel Pairolí i els convido a passar les vacances llegint-lo
Ara farà un mes, al Teatre municipal de Girona, es va fer un acte de reconeixement i homenatge a Miquel Pairolí, mort ara fa cinc anys. Aquell juliol del 2011, quan vaig saber que havia mort, em vaig llegir totes les cròniques, articles, perfils, glosses i comentaris sobre ell. Em va quedar molt clar que si el volia conèixer, si volia arribar a entendre'l, havia de fer el que demanava el títol d'un d'aquells articles que es van publicar: Llegiu-lo!, deia. Perquè és ben veritat, tal com també sostenia Umberto Eco, que l'autor “el trobareu en l'estil i no pas en l'argument de les seves històries”. I així ho vaig fer. L'he anat llegint. A les lleixes de la llibreria de casa hi tenia llibres seus. Però me'n vaig enamorar d'un que vaig descobrir, gairebé com per art de màgia, El camp de l'ombra. És un exemplar de la primera edició, març del 1995, de la novel·la que li va publicar La Campana i amb què Pairolí va debutar en la ficció, ell que tenia aquesta habilitat planiana d'observar i descriure amb precisió la realitat que l'envoltava. Ell, que tinc entès que era fill d'una petita família de pagès, se m'ha fet molt present en la figura d'un dels dos personatges centrals d'aquest novel·la, l'hereu de Mas Isern. En Joan Isern, pagès, solter, amb estudis, amant dels llibres i de l'escriptura, fa un dietari com els que magistralment escrivia en Miquel Pairolí. Hi escriu reflexions, confessions, però sobretot dissecciona de viu en viu cada plec de la vida que li ha tocat viure amb resignació però sense privar-se de res, això sí, amb una pàtina de responsabilitat adquirida amb els anys que tot ho cobreix. No el coneixia personalment, en Miquel Pairolí, tret d'una trucada i d'una conversa –aquesta sí, cara a cara– que vam tenir uns mesos abans que morís en un acte que organitzava aquest diari. Els he de dir, però, que un cop he descobert en Joan Isern goso dir que ja el conec una mica més, en Pairolí, i amb el seu permís, els convido a passar les vacances llegint-lo on sigui: a la vora del mar, dalt de la muntanya o al camp de l'ombra.
