Opinió

Tribuna

Periodisme de cor

“A ‘Solo pido un poco de belleza', Bru Rovira juga amb les normes que van fer del nou periodisme quasi una religió

La crisi, la neces­si­tat de qua­drar el pres­su­post i els atacs cons­tants de l'uni­vers digi­tal que viu sota l'empara moral i edu­ca­ci­o­nal de la gratuïtat abso­luta, ha por­tat el peri­o­disme con­tem­po­rani a un ter­ri­tori tèrbol i com­pli­cat que mira d'asse­gu­rar la pròpia super­vivència sense aca­bar de tenir clars els meca­nis­mes per acon­se­guir-ho. Així les coses, el dia a dia dels mit­jans i dels peri­o­dis­tes que encara apos­ten per l'escrip­tura i que han de fer obli­gats equi­li­bris entre la qua­li­tat i la velo­ci­tat és com­pli­cat. Per sort encara podem gau­dir d'alguns ele­ments sin­gu­lars que són capaços de mirar-se el món amb uns ulls que here­ten la mirada d'aquell nou peri­o­disme ame­ricà que va sac­se­jar la relació entre peri­o­dis­tes i lec­tors a par­tir dels cin­quanta, sim­bo­lit­zat en la manera de nar­rar la guerra del Viet­nam com a gran punt d'inflexió.

Bru Rovira, hereu d'aquell peri­o­disme, ha publi­cat a Edi­ci­ons B Solo pido un poco de belleza, un lli­bre que juga amb les nor­mes que van fer del nou peri­o­disme quasi una religió, apro­xi­ma­ci­ons reals, valen­tes, arris­ca­des, sin­gu­lars que sense fal­tar a la veri­tat no volen renun­ciar a la cali­desa de les parau­les i a un estil lite­rari cui­dat i cap­ti­va­dor, s'acosta a un seguit de per­so­nat­ges del Raval, d'aquells que tot­hom mira d'igno­rar i amb qui Rovira va com­par­tir el seu temps fins arren­car les històries ínti­mes que for­men aquest lli­bre insòlit, sin­gu­lar i dotat d'un bell mag­ne­tisme que enganxa. Els pro­ta­go­nis­tes són éssers tren­cats, que un dia ho van per­dre tot i que miren de recom­pon­dre les seves ànimes a base de pedaços, d'enca­de­nar una mun­ta­nya russa de sen­sa­ci­ons no sem­pre posi­ti­ves que s'aca­ben con­ver­tint en una melan­gia trista que res­pira un regust de der­rota però car­re­gat sem­pre de dig­ni­tat, d'aque­lla dig­ni­tat que acaba sent l'últim refugi, el sal­va­vi­des que impe­deix renun­ciar del tot a la vida, a la història i a un pas­sat que va ser molt més llu­minós que el pre­sent orc on viuen, el punt dife­ren­cial, allò que demos­tra que mal­grat haver-ho per­dut tot, encara queda aque­lla veu inte­rior que, tot i com­pro­var que el món s'ensorra a cada pas, et per­met dema­nar un punt bàsic de bellesa, una neces­si­tat que va molt més enllà d'una per­cepció pura­ment estètica i que es con­ver­teix en una manera de viure.

Bru Rovira com­par­teix aques­tes vides, inter­can­via històries i emo­ci­ons i explica una rea­li­tat que podria ser per­fec­ta­ment una ficció però que és una rea­li­tat molt i molt pro­pera, la història real i con­tun­dent d'una gent amb històries pode­ro­ses, amb unes vides inten­ses que, per atzar, per destí o per mala sort, un dia es van tren­car, es van con­ver­tir en pols, ence­tant ales­ho­res un camí pel tall de la nava­lla, una ruta fràgil que tron­to­lla i es decanta amb massa faci­li­tat cap a l'altre cos­tat de l'abisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia