Opinió

LA GALERIA

Música i musiquetes

En aquell moment sonava la cançó ‘Vino griego', i vaig veure ben bé que l'home només feia veure que teclejava

Té molta raó el músic empor­danès Jordi Par­rot en el que deia en l'entre­vista d'aquest diari diu­menge pas­sat. Amb el que estic més d'acord és l'afir­mació que, en els múlti­ples balls orga­nit­zats arreu, aquells que no can­ten en directe fan molt de mal a la música i als músics de veri­tat. Par­rot és un músic, ara jubi­lat, diria que molt típic, molt nos­trat: tre­ba­lla­dor entu­si­asta, home de gust i estudiós cons­tant, té els peus ben posats a terra i, jubi­lat i tot, no sap o no pot obli­dar la música. Em fa pen­sar en per­so­nat­ges com en Bas­tons de Pala­fru­gell, el meu amic Jordi Compta, en Joli de Vilar­na­dal, en Jaume Cris­tau de Figue­res o els com­po­nents de l'orques­tra Cali­dae, també jubi­lats però ofe­rint encara uns con­certs excel·lents i pràcti­ca­ment gratuïts, amb una bufera que no se'ls acaba. Els de Cali­dae els sento i escolto força sovint i, a més de l'evi­dent qua­li­tat de la seva música, m'encanta cons­ta­tar que s'ho pas­sen bé. Els he vist assa­jant (una de les coses que m'agrada més), i també assa­jant s'ho pas­sen molt bé.

Quant a això de can­tar en play­back, Jordi Par­rot no ho esmenta a l'entre­vista, però també hi ha la moda­li­tat (més greu encara) de “tocar en play­back”. En més d'una i dues oca­si­ons he cons­ta­tat que el senyor, senyora o senyo­reta que tocava el piano, en rea­li­tat, no el tocava: les pun­tes dels dits eren a uns centímetres de les tecles. Ho vaig sos­pi­tar la pri­mera vegada quan escol­tava que l'acom­pa­nya­ment orques­tral d'una cançó en un moment donat feia una escala cromàtica acce­le­rada ascen­dent i, de lluny estant, vaig veure que les mans del pia­nista no es movien de mit­jan teclat. M'hi vaig acos­tar; de lluny em va dir “Què vols?”, com impe­dint-me l'apro­xi­mació. Amb el seu piano, era al fons de tot de l'esce­nari, en lloc de tocar, com sem­blava nor­mal, des del pros­ceni. Vaig des­pis­tar i poc més tard m'hi vaig tor­nar a acos­tar d'ama­gat. En aquell moment sonava la cançó Vino gri­ego, i vaig veure ben bé que l'home només feia veure que tecle­java. Una ensar­ro­nada més d'aquest nos­tre món actual que cada dia més ens dóna gar­ses per per­dius. Hi podríem afe­gir la fal·làcia de la feli­ci­tat imbècil de cen­te­nars d'anun­cis comer­ci­als amb què ens bom­bar­de­gen cons­tant­ment, les il·lusòries lote­ries, la merda que cir­cula per les xar­xes, les fal­ses ale­gries del fut­bol, la repul­siva praxi d'un govern ano­me­nat cen­tral… Plego, perquè em puja el sol al cap.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia