Història natural de la destrucció
Hi ha qui creu que la violència ha tingut i té un rol clau en la història o àdhuc en l'acceleració econòmica
Manllevo per a aquest article el títol de l'assaig de W.G. Sebald a l'entorn dels bombardejos aliats sobre Alemanya durant la II Guerra Mundial, en el període comprès entre 1942 i 1945. El relat, esfereïdor, posa negre sobre blanc a l'estratègia de l'anomenat area bombing o bombardejos indiscriminats contra objectius civils. Ras i curt: la destrucció indiscriminada va adoptar una regular monotonia respecte a la vida humana d'individus innocents fins al punt d'arrasar sense sentit ciutats senceres. Un fet –injustificable des de qualsevol punt de vista– que posa en solfa la relació entre poder i nombre de víctimes –com més millor– així com la indispensable devastació del patrimoni cultural i el llegat històric. Una estratègia que arribà al punt àlgid un 6 d'agost de 1945, ara ha fet setanta anys, amb el llançament de la primera bomba atòmica sobre Hiroshima.
La hipnòtica prosa de Sebald és un cop dur per al lector, en emprar l'autor aquell estil sempre inquietant al servei d'una obra ja de per si prou colpidora. Una estranya poètica del caos recorre el text i, certament, hom està temptat de creure que la distància existent entre víctima i botxí facilita l'acció destructora de l'home contra l'home. Perquè, fet i fet, els pilots d'un bombarder no tenen l'oportunitat de copsar la mirada de llurs víctimes. A dir veritat, els mitjans a l'abast coadjuven a engrandir l'escala: d'un home a la humanitat sencera, en l'era nuclear. És així que sorgeix l'inevitable vincle causal entre tecnologia i deshumanització. I, tanmateix, la història ens mostra que el procés de destrucció sovint és part inherent de qualsevol empresa opressora. Una pulsió de mort que encara avui domina l'ens de l'ésser i que comporta maniobres similars en èpoques distintes: l'assassinat en massa, la violació de dones a milers, l'anorreament del patrimoni, la deportació de grans contingents de població. Tebes, en aquest sentit, és la mostra arquetípica de destrucció exemplar que pren forma en la poesia de Manuel Forcano: “Com Alexandre amb Tebes: / va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil, / però hi deixà en peu / la casa de Píndar”, on la casa del poeta líric se salva, i és contrast, de l'escarni del rei de Macedònia a la qual sotmet l'urbs tebana en haver-se rebel·lat.
Tebes –dues vegades anihilada– o Hamburg, en plena campanya de l'area bombing, donen ple significat a la cabdal preocupació d'Elias Canetti respecte a la natura del poder i el seu “desig intens de sobreviure a grans masses d'homes” i, just per això mateix, la mort no és ocasional, ans “el fet primer i el més antic”. A Síria, una nova expressió de la tendència natural de l'ésser a caure en la follia, la guerra ha pres un matís tràgic en el context d'un conflicte multiforme on l'únic propòsit és la destrucció total de l'enemic; ja no hi ha ni casus belli i, de fet, la realitat supera qualsevol raonament. Parafrasejant Sebald, hi ha un interès il·limitat per la destrucció i, cal afegir-hi, una necessitat malaltissa d'exhibir poder mitjançant la violència contra les masses d'innocents que fugen de l'horror.
En l'ordre mitològic la destrucció d'una cultura ha tingut un paper fonamental. No hi ha renovació sense hecatombe. Fins i tot, hi ha qui creu que la violència ha tingut i té un rol clau en la història o àdhuc en l'acceleració econòmica. A parer meu, emperò, la destrucció com a empresa natural no és pas res més que l'expressió de l'estadi prehumà de la nostra espècie. No hi ha “noves societats” precedides per un esclat de violència (Marx) o fruit d'aquest esclat (Arendt). Tebes és avui un erm i Hamburg, una ciutat reconstruïda sobre els fonaments d'una amnèsia absoluta.
