La utilitat de l'art
L'art franqueja els obstacles psíquics i morals a partir del principi essencial que compartir una idea és una empresa col·lectiva
Converso llargament i calma amb la poeta valenciana M. Josep Escrivà sobre la utilitat de l'art. Tenen el mateix valor poema i pont? Resposta difícil d'escatir en una època on la “utilitaritat” s'imposa com a credo en un món altament tecnificat. Erigir un pont és una empresa col·lectiva que respon a la necessitat de salvar un obstacle orogràfic; hi ha una aliança tàcita entre especialització i mà d'obra a fi de dur a port un projecte públic. Per contra, el poema demana soledat, és una tasca individual sense concreció precisa. Així i tot, poema i pont emanen d'una mateixa font d'inspiració: la idea com a imatge prèvia a llur constatació definitiva.
No debades hi ha un poema de Marc Granell –un dels grans poetes valencians, mestre i aede d'una agudesa extraordinària– que planteja la qüestió en uns versos especialment lúcids: “Els poetes són els éssers més inútils / que hi ha sobre la terra. / No fan res de profit. / No fan fàbriques. / No fan guerres. / No fan negocis.” Més endavant, l'autor de Tard o d'hora assevera que un poeta no és bo ni per guanyar diners amb el seu ofici. I, finalment, rebla: “Els poetes són els éssers/ més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra.” És gairebé inevitable pensar en Plató i llur condemna al saber poètic, un saber incompatible amb la veritat i, segons el seu parer a La República, antagònic amb la noció de coneixement.
Tanmateix, amb M. Josep Escrivà convenim que el poema de Granell és un elogi ocult a la comesa del poeta. Al capdavall, els poetes “no fan guerres” i el mateix Plató relaciona música i poesia en funció de l'oralitat originària d'aquest gènere. És a dir, hi ha un nexe entre l'obra i la seva dimensió pública –ara i en plena antiga Grècia. Encara avui no pot defugir el poeta llur responsabilitat a l'hora de fixar una ètica comuna. El seu paper no és construir fàbriques o fer negocis sense escrúpols. I, justament, els versos de Granell reafirmen mitjançant l'apofatisme el rol del poeta al món.
A ‘La necessitat de l'art', Fischer l'encerta en preguntar-se, retòricament, per què l'home no en té prou amb la individualitat. L'ésser té una necessitat intrínseca de superar part del caràcter fragmentari de la vida. Paradoxalment, la individualitat esdevé un límit en el camí ontològic a la plenitud. Com faria un pont, l'art franqueja els obstacles psíquics i morals a partir del principi essencial que compartir una idea és una empresa col·lectiva. El pont i l'art tenen el mateix valor.
respecte a això, tinc la convicció que la creació artística esdevé fonamental si l'ésser aspira a elevar-se en un món poc o molt sempre banal. No és ja la mera recepció estètica d'una obra de Paul Klee o l'estranyesa generada en gaudir d'un dels darrers Rothkos. Perquè està en joc el sentit del temps i com es viu la vida. Tot parafrasejant Steiner, el poema –metàfora de l'experiència estètica– ens permet copsar el temps il·limitat. Cal, no obstant això, una voluntat imperativa si en veritat es tracta de revertir els signes d'un temps que només contempla l'or com a resultat del pas inclement de l'hora.
En el poema ‘Instantània', M. Josep Escrivà plasma una idea que connecta amb el que ara he esmentat: “El nostre temps a penes té el temps just / de sobreviure.” L'eternitat, en el marc del límit, depèn de l'actitud de l'ésser que vol sobreposar-se a la indiferència generalitzada. L'art, doncs, no es limita al conhort. És una obra d'enginyeria –una visió materialitzada– que enllaça entre si solituds afins en un món culte que aspira a més. El poeta, en efecte, no vol saber de guerres.
