Hisenda per a tots els públics

Passat –recent, amb noms inclosos–, present –fugaç– i futur –sobretot claus de futur– de la hisenda catalana. I alguns mites, propagats pels dos bàndols del procés, en què calia posar els punts sobre les is per no perdre de vista la realitat. Tot plegat, amanit amb un bon raig de dades i magnituds econòmiques, salpebrat amb comparacions amb sistemes fiscals de països més eficients i cuinat per una mà periodística que hi posa el rigor necessari, i alhora ho fa amè i aclaridor per a tots els públics. Això és I tot això com es paga? Cent claus per entendre la hisenda catalana, l’anàlisi que publica Ara Llibres, dels periodistes del Nació Digital Ferran Casas i Roger Tugas, que repassa en deu capítols i cent claus (més un bonus track de preguntes i respostes bàsiques a manera de resum pràctic per poder-se defensar en un dinar familiar) els antecedents i els plans actuals de l’Agència Tributària Catalana (ATC), i dibuixa sobretot les oportunitats de com hauria de ser un model més modern que no repeteixi els errors de l’estatal.

La munió d’informes encarregats els últims anys per la Generalitat i les entrevistes amb diputats i responsables governamentals suposen el gros de les fonts, fins ara disperses i a les quals s’ha posat ordre, però no per això l’anàlisi cau en la mera repetició acrítica de certs tòpics. “No creiem en l’independentisme màgic, i discrepem de cert relat que aquí no passarà res; hem fet un llibre de vocació periodística i no d’agitació i propaganda; si no, hauríem amagat sota la catifa el que no està clar”, reivindica Casas. “No comprem tota la moto del govern”, assenteix Tugas, que explica, per exemple, que Andalusia és el doble d’efectiva en la lluita contra el frau.

En especial en el capítol 3, el llibre agafa per les banyes les grans incerteses d’un període de transició després d’una DUI: què passa quan l’agència estatal i la catalana reclamin alhora els impostos? Els bancs i empreses, veritables claus de volta, què faran? I si la nova república queda fora de la UE? Ja s’està treballant en les duanes? Com captarà el govern els 3.000 treballadors que creu que li cal xuclar de l’agència estatal? Els periodistes fan un diagnòstic i responen aquests i altres interrogants amb criteri propi. Tugas, així, augura que la competència entre hisendes “no serà immediata”, ja que abans es prioritzaran altres mesures, i Casas assenyala que el finançament de la transició serà a còpia de cotitzacions d’entitats del sector públic, dels particulars que tributin voluntàriament a l’ATC, dels incentius que s’ofereixin a empreses per fer el mateix i del crèdit exterior; tot plegat, una suma que no arribarà pas al 100%, però que “pot posar en crisi el sistema espanyol fins al punt que tingui incentius per negociar”. “I si algú al principi no paga, que pensi que hi ha quatre anys, i podrien ser més, abans no prescriu el frau”, postil·la Tugas, que recorda que la capacitat inspectora de l’ATC serà tant o més important que la recaptatòria.

Tret del capítol 3, la resta del llibre no perdria vigència segons els autors si el procés no culmina amb la independència, perquè l’aspiració de construir una hisenda pròpia millor persistiria. I la necessitat de superar certes llegendes urbanes, també. Per exemple, que a Catalunya es paguen més impostos que enlloc. “Tenir els tipus d’IRPF més alts no vol dir tenir l’IRPF més alt”, recorda Casas, per a qui cal comparar amb el que paga la majoria. “Estem per sota de la mitjana de la UE; no ens hem de comparar amb paradisos fiscals”, subratlla. I tampoc amb altres comunitats espanyoles, sinó, per exemple, amb Dinamarca, si aquest és el model de país que es vol. És qüestió de canviar de paradigma.