Amb el cor partit

Ha estat una simple abraçada. No s’han dit gaire res. No feia falta. A les 7.15 del matí d’ahir, Josep Maria Matamala, en Jami, conegut per molts catalans com “aquell senyor dels cabells blancs que surt sempre al costat del president Puigdemont”, deixava la Casa de la República, a Waterloo, i tornava a Girona. “Fins ara”, diu en veu baixa al president en pujar al taxi que el durà a l’aeroport de Charleroi, a agafar el vol FR6902. Puigdemont, somrient, agraït per tots aquests mesos de companyia, feliç per Matamala, es gira d’esquena i enfila de nou cap a la casa. Serà un dia dur, avui. Per a tots dos. L’un, perquè torna; l’altre, perquè es queda.

En Jami no s’ho va pensar dos cops, l’octubre del 2017, quan va tenir ocasió d’acompanyar el 130è president de la Generalitat, el president de l’1-O, cap a l’exili. Però no sabia que ell també se n’hi anava. Va fer la viu-viu en algunes ocasions, acostant-se fins a Perpinyà (i algun cop a Girona), però la detenció de Puigdemont a Alemanya, el 25 de març de l’any passat, el va sentenciar. L’Audiencia Nacional va obrir diligències contra els acompanyants que anaven en el cotxe amb Puigdemont –dos mossos, l’historiador Josep Lluís Alay i en Jami– i en va ordenar la detenció per un presumpte delicte d’encobriment. Matamala es va quedar a Bèlgica, no va ser detingut i ja no en va tornar més. Fins ahir.

Ja és a l’avió. “Què penses?”, li pregunto. “Penso que ningú es pot arribar a imaginar què és, això de no poder tornar a casa.” “Et genera un sentiment de ràbia, d’impotència, que no es pot descriure”, hi afegeix. I el cor se li parteix. “Jo soc aquí, a punt d’arribar a casa, i en Carles i tots els exiliats s’han hagut de quedar allà.” Pateix –però no ho diu– pel que pugui passar, perquè la seva causa judicial continua oberta, i “ja hem vist com van les coses a Espanya”, assenyala. Són dues hores de vol. Aprofita per llegir ...Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso, de Gonzalo Boye. Va per la meitat del llibre. Mira per la finestra i s’emociona. “Mira –em diu–, muntanyes en un costat i el mar a l’altre.” “No et pots imaginar com ho trobava a faltar”, hi afegeix. I es posa a parlar de les excursions que ha fet, del mar i de Cadaqués, el poble de la costa que li té el cor robat i on s’escapava sempre que en tenia ocasió. De vegades, amb la seva família i la del president Puigdemont.

Aterrem puntuals. “No crec que passi res”, diu. M’ho diu a mi, però també s’ho diu a ell mateix. Duu una maleta i una bossa de mà, que agafa amb força. Hi porta la credencial de senador electe. Deu ser més difícil de detenir, un senador electe, penso jo. I suposo que ell també. A la bossa, hi porta també les cartes per a tots i cadascun dels presos que aquest matí el president li ha donat perquè les entregui en mà. Ho intentarà fer en els propers dies.

En entrar a la terminal des de la pista, dos agents del Cuerpo Nacional de Polícia se’l miren indiferent. En Jami respira. Ens aturem un segon. A l’altre costat de la porta, sentim els crits dels centenars de persones que l’han vingut a rebre. Canten Els segadors i criden “Jaaaaaami! Jaaaaaami!” “Saps què passa?”, em diu. “Que jo abans no era dels de plorera fàcil. Però ara sí. Ara m’emociono, i quan travessi la porta i vegi tothom, ploraré.” Agafa empenta, surt, i sí, s’emociona.

No li agraden els micròfons. Però avui no els pot evitar. Parla de presó, d’exili i de sentiment agredolç. Hi és tothom. Centenars de persones i d’autoritats. Totes les que hi havien de ser. En Jami ja és a casa. Fins i tot el president Torra, el ve a veure a Girona. És a casa, però tornarà a marxar. “A partir d’ara, seré tant a Girona com al Senat com a Waterloo”, explica. Fins i tot té el vol de tornada a Waterloo. O d’anada. Però respira més tranquil. Ha estat un dia carregat d’emocions. I quan hi parlo al vespre me’n destaca una: “Finalment, he pogut anar a veure la meva mare.” Francesca Alsina, de 86 anys, està ingressada des de fa un any a la residència geriàtrica Puig d’en Roca. Encara no hi havia pogut anar.