Tremola Sud-amèrica

Sud-amèrica està convulsada. Una onada de revoltes simultànies afecta països tan diferents com Xile, Bolívia, l’Equador i el Brasil. No importa si el model a combatre és un lliure mercat extrem, com a Xile, o l’esquerra nacionalista, com a Bolívia. El descontentament davant les expectatives frustrades pel neoliberalisme o les ànsies de poder de líders que discuteixen l’alternança democràtica ha consumit la paciència dels ciutadans.

La violència ha creuat la línia del que és previsible a Xile, on el creixement econòmic sostingut amaga una desigualtat estructural arrossegada des de la dictadura. A l’Equador n’hi va haver prou amb un augment del preu dels combustibles per encendre les revoltes, mentre que la meitat dels bolivians van considerar fraudulent el recent triomf electoral d’Evo Morales, en el poder des de fa 14 anys, i van sortir als carrers. Al Brasil no hi ha grans manifestacions, però l’alliberament, dijous, de l’expresident Lula da Silva ha posat l’ultraconservador Jair Bolsonaro davant una previsible crisi de governabilitat.

En el fons, es tracta de la desconfiança que els llatinoamericans tenen cap a la seva classe política i el rebuig davant una realitat en què els rics són cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més pobres. La víctima silenciada de la desigualtat enquistada és la democràcia.

L’últim Llatinobaròmetre, un prestigiós sondeig regional, va determinar que el 75% dels llatinoamericans consideren que es governa per a una minoria. I la mitjana dels que consideren que el model preponderant és la democràcia és de 5,4 en una escala d’1 a 10.

La decepció va unida a la percepció que l’economia va de mal en pitjor. Si la regió va passar indemne a la crisi global del 2008, ara és la més colpejada del planeta. Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), un actor que ha tornat a tenir un fort pes en les crisis locals, l’Amèrica Llatina creixerà un tebi 0,2% aquest any, contra el 5,9% d’Àsia i el 3,2% d’Àfrica.

“No vam saber entendre que hi havia un clam soterrani de la ciutadania per aconseguir una societat més justa, més igualitària, amb més mobilitat social, més igualtat d’oportunitats, menys abusos. En aquestes setmanes hem vist esclatar aquest clam”, va declarar el president de Xile, el conservador Sebastián Piñera, en una entrevista recent. Una setmana abans de l’esclat social, que va començar el 17 d’octubre, Piñera celebrava que el seu país era un oasi de pau i prosperitat, molt diferent de l’escenari de violència que havia posat contra les cordes el seu homòleg de l’Equador, Lenín Moreno.

La demora a veure els problemes soterrats va agafar Piñera desarmat. La seva esposa, Cecília Morel, va fer una descripció sense filtre del que passava pel cap de les elits xilenes. En un àudio filtrat per la premsa, va dir a una amiga que eren víctimes d’un “atac alienígena” i que estaven sobrepassats per les circumstàncies.

El cas de Bolívia exposa una altra realitat, però amb idèntics resultats. Evo Morales es va proclamar guanyador de les eleccions del 20 d’octubre després d’un escrutini considerat fraudulent per l’oposició i qüestionat pels observadors internacionals.

El que va començar com una suma de petites protestes aïllades es va estendre aviat per tot el país i va arribar el seu zenit dissabte amb la revolta de la policia. L’endemà, diumenge, un Morales acorralat va cedir i va anunciar la repetició dels comicis, tot i que no va concretar cap data.

Les lectures dels conflictes depenen de la banda de l’espectre polític des del qual es parla. La dreta ha dit que Xile és víctima d’infiltrats veneçolans i cubans que pretenen desestabilitzar la regió. Des de l’esquerra, la víctima és Bolívia, acorralada per un intent de cop d’estat. L’expresident colombià Ernesto Samper ho va dir a Buenos Aires, en un recés de la cimera del Grup de Puebla celebrada divendres i dissabte. “L’Amèrica Llatina està amenaçada per l’agenda d’un president al nord [Donald Trump] que va convertir la lluita contra els llatinoamericans com a part de la seva gestió”, va assenyalar Samper. Mentrestant, la rebel·lió creix, arrelada sobretot en la classe mitjana i baixa, frustrada per promeses de benestar i mobilitat social que mai han arribat.