Polissons de l’independentisme

La teoria de jocs defineix el free rider com aquell actor que es veu beneficiat de les accions dels demés sense carregar amb els costos. És el que es cola a la festa sense comprar el regal, el que viatge de gorra al metro o l’esquirol d’una vaga reeixida.

Situats al terreny de la política, hi ha diferents circumstàncies que propicien aquests conductes paràsites, especialment les que comporten més risc, això és, més pèrdues potencials de guanys (electorals, institucionals, reputacionals, etcètera).

El principi d’acord entre el PSOE i Podemos -que arriba tard i malament- torna a posar la galàxia indy en una cruïlla.

Pocs mesos enrere, ordes de haters arrecerats en l’anonima de les xarxes, polítics del tacticisme i també –cal dir-ho– gent de bona fe, van criticat que ERC oferís abstenir-se a la investidura de Pedro Sánchez “a canvi de res”. Mai va a ser un gest gratuït. Ans al contrari, va permetre posar l’esquerra espanyola davant del mirall de la pròpia incompetència i ha estat el millor antídot contra la repetició del mateix error. La celeritat amb que s’han entès s’explica en bona mesura per aquell esforç per desemmascarar les temptacions dretanes d’uns i les rebaixes programàtiques dels altres.

Ara la partida ha canviat i l’aposta puja. La voluntat de formar govern de coalició de l’esquera espanyola asseguda a un hemicicle de menys escons i de més fragmentació, els anticossos democràtics que hauria de generar l’ascens de l’extrema dreta i l’enfortiment electoral de l’independentisme en el seu conjunt, obren una finestra d’oportunitat pel sit and talk.

Farem bé de llegir correctament el nou escenari. Especialment ERC, com a força guanyadora a Catalunya. Però també JxCat i la CUP.

De la mateixa manera que no s’entendria una abstenció incondicional, tampoc seria acceptable deixar ERC carregant en solitari amb els costos d’intentar forçar el govern espanyol a negociar. Assumit que la solució dialogada és la preferida per tots els partits independentistes, si aquesta fos versemblant obligaria tothom a mullar-se. Se’n diu unitat estratègica. No fer-ho equivaldria a ser un free rider, a transitar per la patilla el camí desbrossat per altres més responsables, audaços i determinats.

Obro parèntesi. El tiet Ben li va dir al jove Peter Parker: “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”. D’aleshores ençà, el nostre amic i veí Spiderman no elegeix el camí que vol sinó el que cal. Tanco parèntesi.