opinió

Dignitat

Aquests darrers dies tothom parla de la nostra dignitat. Fins i tot els que l'han escarnida una vegada i una altra. Ens han fet caure de nou en la trampa de mirar cap a un altre costat, de distreure'ns

Som a punt de viure una nova jor­nada històrica, una jor­nada de democràcia popu­lar que no fa gaire ni hauríem somiat de poder viure. Una jor­nada on se'ns demana, i ho farem per pri­mer cop amb plena lli­ber­tat, que pren­guem una decisió trans­cen­den­tal com a poble. Hau­rem de deci­dir si volem con­ti­nuar sent un país ocu­pat, sotmès, o, defi­ni­ti­va­ment, volem cami­nar amb pas ferm cap a la lli­ber­tat naci­o­nal. Sigui quina sigui la nos­tra res­posta, res no tor­narà a ser igual després d'aquest 13 de desem­bre. Res no podrà ser igual. Perquè ha hagut de ser el poble que, can­sat de no ser escol­tat, ha deci­dit par­lar amb veu pròpia. Hau­rem de ser ben cons­ci­ents que de la força del nos­tre crit, de l'ímpetu, de la fer­mesa, en dependrà si podran con­ti­nuar silen­ci­ant-nos o si, final­ment, la nos­tra veu ja no podrà ser igno­rada mai més.

Aquests dar­rers dies tot­hom parla de la nos­tra dig­ni­tat. Fins i tot els que l'han escar­nida una vegada i una altra. Ens han fet caure de nou en la trampa de mirar cap a un altre cos­tat, de dis­treure'ns, pro­vant que les con­sul­tes no siguin el cen­tre del debat. Però hem de recor­dar que la nos­tra dig­ni­tat no depèn de la immo­ra­li­tat que 12 magis­trats espa­nyols puguin deci­dir qui­nes lleis podem i qui­nes no podem apro­var. Tam­poc no depèn de la defensa edi­to­rial d'un Esta­tut escapçat que, covar­da­ment, ens amaga la nació en el preàmbul. Víctor Ale­xan­dre ho deia fa uns dies amb clare­dat i con­tundència: els pobles adults no tenen esta­tuts, tenen Cons­ti­tució.

La dig­ni­tat, aquests dies, és al car­rer en la mirada il·lusi­o­nada de tanta i tanta gent que tre­ba­lla amb ale­gria perquè aquest país des­perti, perquè s'alci de nou i torni a ser una nació empre­ne­dora i valenta.

Tots aquests, que diuen repre­sen­tar-nos, no ho han entès. No han entès res. Per això s'entes­ten encara en la peda­go­gia impos­si­ble a una Espa­nya que no ens vol. No s'ado­nen que l'Esta­tut és ja el pas­sat, que aquest poble ja ha deci­dit i que quan les naci­ons deci­dei­xen ningú no les pot atu­rar.

Hem patit, seguim patint encara, l'espoli, l'insult, la violència i el menys­preu. I mal­grat tot, con­ser­vem intacta la capa­ci­tat, la força ines­go­ta­ble, de posar-nos dem­peus i cri­dar ben fort que volem ser lliu­res. Voleu una dig­ni­tat més gran?

Hem d'assu­mir, doncs, que la força del poble, la dig­ni­tat de la nació, és només a les nos­tres mans, en la insu­bor­na­ble capa­ci­tat de renéixer i alçar-nos mal­grat tots els cops rebuts. Una nació que no es ren­deix es mereix la lli­ber­tat.

Som un poble tenaç i aco­lli­dor, dia­lo­gant però ferm, unit i divers. Som un poble que no pre­gunta d'on véns, sinó si vols que anem ple­gats. Mal­grat tots els embats, som.

I els pobles, com els homes, només poden ser si són lliu­res. Fa uns anys, a la pri­mera Marxa de Tor­xes per la Inde­pendència, ja dèiem «siguem lliu­res: fem-nos poble». Ha arri­bat, doncs, l'hora d'assu­mir el coratge de ser poble, d'assu­mir la veu del poble.

Diu­menge 13 de desem­bre, la nació cata­lana farà un pas més en aquest llarg camí que ens ha de dur a recu­pe­rar les lli­ber­tats arra­bas­sa­des. Vam ser un poble lliure i aviat ho tor­na­rem a ser. No en dub­teu. Perquè ningú no pot impe­dir el dret irre­nun­ci­a­ble d'un poble a la seva lli­ber­tat. Ningú no pot negar-nos el dret a deci­dir quin volem que sigui el nos­tre futur naci­o­nal. Per això hem deci­dit votar. Votar mal­grat tots els impe­di­ments d'allà i totes les covar­dies d'aquí. Mal­grat tota la violència d'allà i tota la mes­qui­nesa d'aquí.

Hem deci­dit deci­dir. Per justícia i, ara sí, per dig­ni­tat.

Diu­menge tots els Països Cata­lans ens mira­ran amb espe­rança con­tin­guda. De tots nosal­tres depèn que el pas fet a Arenys de Munt hagi estat la lla­vor del futur, d'un futur que volem nos­tre, d'un futur que volem sobirà. De tots nosal­tres, del nos­tre vot, del nos­tre con­ven­ci­ment, en depèn que un dia puguem alçar els ulls, espur­ne­jants, i con­tem­plant aquesta terra se'ns infli el pit en saber-la pàtria.

I en el record a tots els patri­o­tes que ens han pre­ce­dit en l'anhel de veure aquest país lliure, diu­menge podrem tor­nar a cri­dar amb deter­mi­nació que vis­qui la terra!

(Jaume Clara­munt és por­ta­veu de Vila­franca Deci­deix!)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.