Votar per higiene democràtica

Diumenge passat va fer onze anys del referèndum de l’Estatut. Aquell dia, el 18 de juny del 2006, més de dos milions i mig de catalans, el 48,85% del cens, van acudir a les urnes per decidir si s’aprovava o no el redactat que havia sortit del Congrés dels Diputats. El 73,9% dels electors van donar el seu sí, mentre que el 20,76% van apostar pel no i un 5,34% dels vots van ser en blanc. La participació no va arribar al 50%, però a ningú se li va acudir qüestionar el resultat.

Va ser un referèndum acordat, legal i celebrat amb totes les garanties. Malgrat això, el PP va decidir de manera unilateral presentar un recurs al Tribunal Constitucional, signat pels 99 diputats que aleshores integraven el seu grup parlamentari al Congrés. El Tribunal Constitucional s’ho va prendre amb calma, però finalment el 27 de juny del 2010 donava la raó al PP i tombava l’Estatut, ignorant la voluntat expressada pel poble de Catalunya en un referèndum acordat i legal. Aquella sentència va ser rebutjada al carrer massivament en la manifestació del 10 de juliol i va acabar sent l’inici del procés que estem a punt de culminar amb el referèndum de l’1-O.

L’exemple de l’Estatut ens demostra que el problema no està en si el referèndum és acordat i legal, sinó en si hi ha voluntat política de respectar la voluntat dels ciutadans. El referèndum de l’Estatut era legal i acordat però no va ser efectiu perquè el van liquidar dotze magistrats seguint instruccions polítiques. El problema és d’arrel democràtica. En una democràcia, les lleis s’han d’adaptar a la voluntat popular. En cap cas la llei ha de servir per amputar aquesta voluntat popular i, en el cas que no coincideixin, el que cal canviar és el marc legal.

La proposta del referèndum del proper 1 d’octubre parteix del mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre i està avalada per una majoria molt àmplia del Parlament de Catalunya. És una proposta amb una clara legitimitat política, però el govern espanyol ni tan sols ha acceptat negociar-la. Malgrat els reiterats oferiments fets pel govern a parlar de data, pregunta i quòrum, el no a tot ha estat l’única resposta. Arreu del món, qualsevol problema polític es resol políticament. A Espanya, pel que sembla fins ara, no. L’única resposta ha estat la judicial. Ja ho hem constatat amb la sentència de la consulta del 9-N, amb el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i els consellers Francesc Homs i Irene Rigau. No contents amb la seva inhabilitació, ara el Tribunal de Comptes els vol carregar les despeses del 9-N en un acte que demostra un clar acarnissament envers unes persones que l’únic que van fer va ser permetre que 2,3 milions de catalans poguessin votar.

Totes les amenaces de l’Estat, la pressió judicial i la intoxicació mediàtica no aturaran la voluntat d’aquest govern de posar les urnes el dia 1 d’octubre per fer un referèndum efectiu i vinculant. Efectiu perquè estarà fet amb totes les garanties i vinculant perquè a partir del dia 2 d’octubre el govern començarà a implementar-ne els resultats. I ho farem perquè tenim la legitimitat democràtica per fer-ho. Una legitimitat que ens dona el Parlament però que creix cada dia quan veiem un Estat que no només no vol negociar i pactar, sinó que persegueix judicialment qui vol posar urnes, que és capaç d’esborrar la separació de poders per aturar la voluntat del poble de Catalunya i que fins i tot usa les seves clavegueres per intentar desprestigiar dirigents polítics amb mentides i difamacions. Votar ha esdevingut una qüestió d’higiene democràtica davant la creixent degradació democràtica de l’Estat espanyol. Les urnes són sempre la solució i per això les posarem.