“Per què a mi no?”

Estiuegen a Catalunya i el 17 d’agost, a les cinc de la tarda, eren al mig de la Rambla. María Requena –de Cartagena–, la seva germana, Maena, i Míriam Hurtado –de València–, feien un volt pel passeig central, en direcció a Colom. Volien comprar un record del Barça per a un nebot, i van acostar-se a un dels quioscos. “Diem que l’afició al Barça ens va salvar, perquè ens vam apartar del lloc per on va passar la furgoneta”, expliquen. Estaven a l’altura de la cafeteria Moka. La María es mirava els souvenirs. “Vam començar a sentir crits i vam veure gent que corria; ens vam espantar i vam entrar dins del quiosc, que tenia una mena d’esglaó. Era un espai molt petit. Gràcies a Déu, però, perquè altres quioscos no el tenien. Ens vam refugiar allí i ens vam salvar.” Immediatament els va passar pel davant la furgoneta blanca. “Acabava d’atropellar una família, una mica abans del quiosc, i va perdre el para-xocs. Va seguir avançant.”

“Quan el quiosquer es va estirar al terra vam prendre consciència que era un atemptat.” Sentien por: hi hauria explosius?, gent armada? Segueix la María, que és infermera: “De seguida em va venir al cap el noi que va morir a Londres, el del patinet. I vam sortir.” Aleshores es van trobar els ferits. “Vam veure la família que surt a la portada d’El Punt Avui.” Van trobar el pare sagnant, la mare i una nena de dotze anys en estat de xoc, cridant, i un nen petit, de set anys. A la fotografia, la María té el nen a coll, mentre altres porten el pare a la vorera. “Vaig agafar el nen perquè no veiés aquell horror. No sé com explicar-ho, però de cop vaig pensar: «No tinc por de morir.» Enmig d’aquell disbarat es veia tanta humanitat...!” Tothom es preocupava dels altres.

Tot i que els obligaven a sortir de la Rambla, no volien, de cap manera, deixar les víctimes. “Els ferits es van anar incorporant, i amb l’ajut de la família i altres persones els vam poder treure.” Hi ha un noi, que surt també a la imatge, a l’esquerra, ajupit, que es diu Dani. Voldrien saber alguna cosa d’ell; va desviure’s pels ferits. I voldrien saber què va passar amb la família. Els han trucat, sense sort.

La policia els va dur tots a la cafeteria Moka, on hi van passar quatre hores. Allí van embenar ferits i esperar les ambulàncies, van ajudar a tenir calma, van contactar amb la família, van pregar. Els cambrers, pendents.

El dia següent van anar a la Rambla i al minut de silenci de plaça Catalunya. “Va ser terapèutic, amb tanta gent cridant «No tinc por»! Et feies fort, amb totes aquelles persones al voltant”, diu la Míriam. Què ha canviat? “Dones gràcies, i penses, «Per què a mi no?» És un misteri. I t’adones que cada dia és un regal i que només podem estimar en les coses petites de cada dia. L’odi mai és una opció.”