Política

Pere Baltà

Exdiputat al Congrés, escriptor i periodista

La revolta cívica que va burlar la dictadura

L’onada democràtica d’aquells anys va créixer tant com la pressió per forçar el règim
Allà on vam actuar, ens vam convertir en el pont per a la constitució de les entitats democràtiques

“A partir del 1966, en alguns pobles i ciutats de Catalunya, s’inicià un moviment que molt aviat fou conegut com el «dels regidors democràtics».” Són paraules de Joaquim Ferrer, traspassat recentment, autor de La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976), el llibre amb què va historiar la primera dècada d’aquella revolta cívica que va burlar la dictadura. En el pròleg, Josep M. Vilaseca Marcet posa al descobert que Ferrer era el coordinador de les discretes trobades inicials per aprofundir en l’estratègia d’utilitzar els canals de participació previstos en la llei de règim local promulgada pel franquisme. La proposta coincidia en el seu naixement amb altres iniciatives que va impulsar l’oposició a la dictadura en els àmbits del sindicalisme obrer i universitari, sempre aprofitant les escletxes del sistema per convertir-les en espais de llibertat.

La idea la va llançar Josep Pallach encara a l’exili, com recordava Josep M. Soler –president de la Fundació Pallach– en l’homenatge que, recentment, es va retre al polític i pedagog figuerenc al Palau de la Generalitat amb motiu del quarantè aniversari de la seva mort. Pallach va intuir encertadament que l’àmbit local era un espai idoni per desenvolupar el criteri que calia aprofitar qualsevol possibilitat de votar, encara que fos entrant en el joc d’una paròdia electoral del règim que s’havia inventat el concepte “democràcia orgànica”, tot buscant una equiparació internacional poc probable.

Era latent la voluntat d’entrar als ajuntaments per fer sentir la veu de molta gent que s’havia format en la gestió de l’associacionisme, impulsats per la vocació de servei públic. En aquell moment, l’aplicació de la llei de premsa i impremta, que acabava d’impulsar Fraga Iribarne, va activar una certa crítica municipal.

Calia experimentar la proposta i es va donar el cas que, a Terrassa i al Prat, havien sorgit dues candidatures de manera espontània, a partir del Centre Social de les Arenes en el cas de la ciutat vallesana, i de l’ateneu Joventut Unida Pratenca a la ciutat del delta del Llobregat. Es tractava de dues entitats reivindicatives i progressistes. Per diversos camins, havíem sortit regidors Joan Barenys i jo mateix. Josep Pallach no va trigar a reunir-se amb nosaltres en una popular fonda del Barri Gòtic de Barcelona. Havia passat la frontera clandestinament i el sopar tenia l’al·licient d’un perill latent. Volia que fóssim conscients que el que féssim als dos ajuntaments podria promoure democratització al conjunt de Catalunya. Contra Barenys, havien utilitzat totes les trampes legals per impedir la seva candidatura i no se n’havien sortit. A mi m’acabaven de processar per la publicació del relat Sota una gorra grisa, pel qual pocs mesos després em van sotmetre a consell de guerra. Curiosament, me’n va salvar la mateixa condició de regidor, brillantment utilitzada per l’advocat Agustí de Semir.

Joan Barenys i jo vam anar fent camí, cadascú pel seu costat, trampejant la primera legislatura i aprenent la funció de regidors en un ambient hostil, que efectivament va servir per promoure altres candidatures, en bona part gràcies al suport i a la complicitat d’uns periodistes compromesos que se’n feien ressò, especialment els vinculats al Grup de Periodistes Democràtics. Aviat em va fer costat Pau Vilà, escandalitzat per les operacions especulatives en què el volien involucrar. Vam fer equip com a Terrassa va passar amb Barenys, Padró i Fresnadillo. A l’entorn dels dos nuclis es van crear equips de col·laboradors que ens van ajudar a superar les dificultats de l’exercici d’una oposició tan en minoria.

En les eleccions del 1970, es van afegir al moviment nous regidors democràtics, a Badalona, Olot, Mataró, Reus, Igualada, Viladecans, Vilafranca, Sant Sadurní d’Anoia, Sant Feliu de Codines..., mentre que en altres poblacions es van presentar candidatures contra les quals “el búnquer” va resistir (Lleida, Sant Feliu de Guíxols, Sant Vicenç de Montalt...). Fins i tot en un districte de Barcelona, on tres anys després ja es van presentar diverses candidatures no oficials, dues de les quals van arribar al consistori. L’onada democràtica va créixer tant com la pressió per forçar el règim. Figueres, Valls, Olot, Gelida, Torrelavit, Sant Pere de Ribes, Lloret... Va produir un cert impacte l’elecció de Joan Paredes a la ciutat de Girona, així com el fet que Joaquim Arana presentés candidatura a procurador a corts per les comarques de la Terra Ferma, i que Barenys i el sindicalista Xavier Casassas ho fessin per Barcelona, en una ambiciosa demostració del Moviment de Regidors Democràtics, que ja tenia una expansió que s’esmunyia entre les mans del règim, sobretot en moltes poblacions petites, on sovint els regidors acceptaven els càrrecs des de l’obligatorietat d’exercir-lo que imposava la legislació franquista. D’altres havien estat designats pel terç de representació corporativa que promocionava elements destacats de la societat civil, que sovint se sentien identificats amb la creixent oposició democràtica, com va ser el cas del químic Agustí Rosell a l’Ajuntament de Tarragona, que va ser amenaçat per grups reaccionaris violents addictes a la Falange.

No va ser un camí de roses el d’aquells que vam escollir fer oposició introduint-nos en les estructures municipals del règim. Vam ser incòmodes per a la autoridad competente. Joaquim Ferrer va fer un gran servei publicant el seu llibre, que ell mateix considera incomplert –el data entre els anys 1966 i 1976, quan els ajuntaments democràtics no van arribar fins passats tres anys–. La nova monarquia sabia que el 1931 s’havia proclamat la República immediatament després d’unes eleccions municipals, per la qual cosa no van ser convocades fins al 1979, després de les constitucionals. No van ser anys fàcils per als integrants del Moviment de Regidors Democràtics. Està per escriure la història de les persecucions que vam viure. Puc parlar per mi mateix, que vaig ser objecte d’una querella per injúries i per 30 milions de les pessetes del 1971, interposada pel mateix consistori del qual formava part, cosa que em va obligar a presentar-me a les eleccions municipals del 1973. En ple franquisme, Josep M. Pi i Sunyer, exsecretari de l’Ajuntament republicà de Barcelona i prestigiós catedràtic de dret administratiu, va dictaminar que la sentència sortiria de les urnes. Vam arrasar i es va constituir una majoria municipal democràtica que va plantar cara al govern central: vam paralitzar un desviament del tram final del Llobregat que hauria provocat la contaminació del gran aqüífer del delta i una segona pista a l’aeroport que afectava tres barris de la ciutat.

Accions d’oposició a projectes especulatius i a atemptats ecològics van ser–juntament amb accions en defensa de la cultura catalana– els principals arguments de l’oposició exercida pels regidors democràtics. Sovint ens estimbàvem contra les majories franquistes. Érem perseguits i sancionats. En una important trobada que, en plena Transició, van fer a Banyoles per debatre sobre “la ciutat del demà”, vam exigir plegats la convocatòria d’eleccions municipals, demanda a la qual es van adherir els principals líders de les formacions polítiques, encara només tolerades. Joaquim Ferrer recull en el seu llibre gairebé un centenar de noms, dels quals només cinc o sis continuen vius. Allà on vam actuar, ens vam convertir en el pont per a la constitució de les corporacions democràtiques i vam aportar l’experiència que els nouvinguts no tenien. Molts van ser alcaldes i regidors, parlamentaris i executius de la nova administració democràtica, però la perillosa funció que es va exercir globalment sembla oblidada mig segle després de néixer el que Joaquim Ferrer va qualificar com el Moviment de Regidors Democràtics, la revolta cívica que va burlar la dictadura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La CUP acusa ERC i JxCat d’abandonar l’independentisme pel partidisme

Calvo afirma que Torra encara és president tot i no ser diputat

Barcelona

L’Audiència Nacional demana més informació a la fiscalia per decidir si investiga 12 ex-alts càrrecs de CDC

Barcelona / Madrid

L’ANC insta a “dir prou a la vulneració de drets”

Barcelona

Concentració a les portes del Parlament

Barcelona

La decisió de la mesa de retirar l’escó a Torra esquerda la majoria independentista

Barcelona

Torra: “En una democràcia, no hi pot haver res per sobre la voluntat democràtica dels ciutadans”

barcelona

El PSOE diu que Sánchez es reunirà “amb qui sigui president de la Generalitat”

Madrid

Roldán manté que Torra “no és president de la Generalitat” perquè ha perdut l’escó

Barcelona