“Tracten d’escapçar l’ANC i Òmnium”

El president és i serà Jordi Sànchez. En la mesura que des de la presó no podrà exercir la seva responsabilitat, assumiré jo la part de la funció que correspongui. Havíem comprat bitllets de tornada de Madrid, perquè teníem la idea que podien tornar. Des del punt de vista jurídic els advocats ens deien que en cap cas hi havia causa per a una presó preventiva. Però tenint en compte com s’ha enverinat el tema, teníem preparades alternatives. Com que sabíem què podia passar, els dos presidents van gravar missatges i es va fer un organigrama per poder funcionar provisionalment en aquesta situació.

Hi vaig estar des de diumenge a la tarda, quan vam pujar al tren, i fins dilluns. Estava molt fort, aquesta és la veritat. Hi va haver algun moment en què, tal com anaven les declaracions, vam començar a sospitar què podria passar. Quan es va conèixer la decisió sobre Trapero ens vam animar, però finalment va passar el que ja se sap. Els Jordis són a la presó incomunicats, només en contacte amb els seus advocats. És molt evident que des del primer moment aquest ha estat un procés polític en què no s’han aplicat les garanties jurídiques i que la justícia espanyola no és una justícia independent.

Per una banda es tracta d’escapçar l’ANC i Òmnium; les dues entitats que han liderat la mobilització dels darrers anys. I, de l’altra, generar un discurs de la por en el sentit que qualsevol que s’impliqui en aquest moviment serà objecte de l’agressió de l’Estat. Per això era molt important donar aquesta sensació de relleu, en el sentit que Jordi Sànchez és el president, que a l’ANC tothom és necessari però ningú no és imprescindible. Després d’ell en vindrà un altre i després d’aquest, un altre. Quan la jutgessa al·lega la possibilitat de reincidir és perquè suposa que, desapareguda la figura del president, l’ANC canviarà la seva línia política, cosa que no té cap sentit.

La sensació és que, si no executem el mandat de l’1-O en el referèndum, el procés de repressió acabarà sent irreversible i assolirà unes cotes generalitzades. Estem en un punt de no-retorn i cal consolidar el mandat que ens va donar el poble en el referèndum.

El que fan és manifestar la voluntat de la justícia d’entrar en l’àmbit penal i criminal i començar a castigar persones concretes. No només en temes com ara inhabilitacions, sinó amb penes de presó. Aquest és un camí que s’inicia molt clarament i que s’ha d’aturar perquè, si no, tindrà una continuïtat molt àmplia.

Empresonar el major Trapero hauria tingut una repercussió internacional encara més gran, ja que és una persona que ha desmembrat un grup terrorista i que té una projecció exterior molt important. El que he notat jo aquests dies a Madrid és que hi ha un desconeixement molt gran de què és l’ANC i de la realitat catalana: la incapacitat d’entendre un país que és capaç de construir una societat civil, d’unes organitzacions que venen de baix, s’autofinancen i tenen una capacitat de mobilització i incidència enorme. Probablement el regne d’Espanya està construït sobre una base de molt d’estat i molt poc de societat civil i, en canvi, Catalunya, té una gran capacitat de construcció civil. I quan busquen un símil a fora no el troben o l’assimilen a grups radicalitzats.

El grau de degradació de la democràcia espanyola arriba a nivells mai vistos. Darrere d’aquesta suposada sedició hi ha la imposició de límits a drets fonamentals, com ara empresonar gent perquè han organitzat una mobilització massiva, ordenada i pacífica. Això el que suposa és posar-nos al nivell de suposades democràcies que en realitat són dictadures. Penso que a Europa ja fa temps que tenen els ulls oberts. Però el que cal ara és portar el conflicte a un nivell en què les opinions públiques europees obliguin els seus governs a trencar amb la raó d’estat i entendre que és més interessant resoldre el conflicte que no pas que acabi podrint-se.

Aixecar la suspensió de la declaració d’independència. Això situa el camí cap a la república catalana en un punt de no-retorn i obliga Europa a prendre partit, en la mesura que deixa de ser el que alguns s’entesten a anomenar un afer intern.