Tothom amb el ciri a la mà

Que s’havia de portar una espelma a la mobilització en defensa dels drets i la llibertat? Cap problema. Els ciutadans van fer prova ahir una altra vegada de perseverança i imaginació i van anar ben equipats: ciris eclesiàstics, espelmes aromàtiques, bugies de led, candeles decoratives de diferents mides i colors, canelobres de Nadal... tot plegat creava un entorn ben particular, entre monacal i tel·lúric, pels carrers a vessar a la cruïlla de Diagonal i passeig de Gràcia. “Em sembla una idea fantàstica, ja que l’espelma és senyal de pau i llibertat”, comentava Pili Domingo, que hi assistia acompanyada d’unes amigues. “L’espelma és el senyal d’Amnistia Internacional i avui serveix per agrair al govern espanyol que ens hagi agredit perquè si no la independència no tiraria endavant; ara, en canvi, ja ho tenim: és com l’arrós, s’ha d’esperar el moment exacte”, somreia Perejaume.

Perquè, això sí, malgrat algunes cares llargues de preocupació, regnava en l’ambient el bon humor i l’esperança. N’hi havia que s’ho prenien amb un punt zen, com la Núria Badia: “En aquests moments hem d’aportar més que mai la llum i la tranquil·litat, i cada espelma és un granet de sorra dins de la marea i molts granets fan una platja.” Més que parlar de la proclamació sí/no de la república catalana, per la Núria ahir es tractava de demanar la llibertat dels Jordis: “Hem d’anar dia a dia, amb el seu empresonament estem en un punt crític, i demà ja ho veurem.”

Entre les riuades de gent –famílies amb nens, gent gran, grups d’amics– que anaven amunt i avall, frec a frec, intentant ara buscar una perspectiva millor per mirar l’escenari plantat al davant de l’obelisc,o reunir-se amb parents i amics situats a pocs metres –però a quilòmetres si es compta en l’esforç que suposava reunir-s’hi–, s’havia d’anar amb compte de no cremar-se, amb tanta flama encesa. I qui no entenia d’on sortia aquella marea humana era una jove turista, que va passar plorant, amb el mòbil a la mà: “Estic perduda, no entenc res de res.” Més esportius, un grup de grecs van travessar la multitud per adreçar-se al seu hotel del carrer Còrsega: “Estem impressionats; estem d’acord amb vosaltres i explicarem el que hem vist al nostre país”, va sentenciar un d’ells. Per aquells que no havien tingut temps de passar pel xino a comprar unes espelmes (uns negocis que, entre estelades, banderes espanyoles i ara espelmes, segur que no traslladaran la seva seu), unes voluntàries de l’ANC passaven repartint ciris de plàstic groc. Resulta que procedien de Llívia: un carregament sencer cortesia de la casa.

De tant en tant, quan l’helicòpter de la Policía –banda sonora ja de totes les mobilitzacions i recordatori subtil que Catalunya viu en estat de setge– sobrevolava la zona, tothom alçava els llums al cel i xiulava... perquè, sí, també es flairava la indignació. “Mai vaig a manifestacions, només contra el terrorisme, però aquest cop l’empresonament dels líders d’Òmnium i l’Assemblea ha sigut tan xocant que és com una obligació venir, al marge de si ets independentista o no: és un tema de democràcia, d’exigir una separació real de poders”, opinava Eduard Cumplido. També hi havia desconcert entre molts dels manifestants: “No em pensava que arribessin a aquest extrem; m’agrada ser optimista, però ara és difícil, sobretot quan veus tanta gent que hauria d’estar a la presó i està lliure i dos pacifistes estan a la garjola”, deia Belen Ginart. “No sé si serveix de res, però no podem deixar de manifestar el nostre rebuig, no podem quedar-nos a casa.”