Rússia 1917, una visió en blanc i negre

Un Nicolau II blanc i un Nicolau II negre serren un tronc per la meitat. Aquesta és, segurament, l’escena amb més força de Deu dies que trasbalsaren el món –un evident homenatge al llibre de John Reed del mateix títol–, l’espectacle d’avantguarda de Maksim Didenko que es va escenificar fins al 8 d’octubre passat al Museu de Moscou en el marc d’una exposició dedicada al dramaturg rus Iuri Liubímov.

Blanc i negre. La revolució bolxevic –el seu significat i les seves conseqüències al país i arreu del món– segueix polaritzant l’opinió pública a Rússia. Per molts resulta, sens dubte, una commemoració difícil i a desgrat: la desaparició de la Unió Soviètica –de què l’any passat es va celebrar el 25è aniversari– va aplanar el camí al poder a molts dels membres de l’elit política i econòmica però, alhora, va suposar la fi de la seva condició de superpotència, que va arrancar, justament, amb una revolució comunista de què l’actual establishment està ideològicament allunyat.

Aquest motiu explicaria, també, per què la victòria sobre el nazisme –amb la unitat patriòtica contra un enemic comú de naturalesa inequívocament negativa– ocupa un lloc preferent en la política institucional de memòria històrica. El centenari de la Revolució Russa –de les dues revolucions, la de març, que va acabar amb l’autocràcia tsarista, i la d’octubre, que va portar al poder els consells d’obrers i soldats– era una bala difícil d’esquivar. “Sembla com si no estiguéssim celebrant l’aniversari d’un esdeveniment que va iniciar grans transformacions socials, sinó recordant uns disturbis excepcionals que van tenir lloc en una ciutat a causa d’uns intrusos”, lamentava, des de les pàgines de Rabkor, el sociòleg i historiador Borís Kagarlitsky, al març.

En efecte, algunes de les iniciatives i exposicions –com la que acull el Museu d’Història Contemporània– estan marcades per aquest mateix biaix.D’altres, en canvi, han gaudit d’una bona acollida del públic i la crítica, com ara #1917Live, el projecte del canal internacional RT en què els principals protagonistes i periòdics durant la revolució intercanvien opinions a Twitter en temps real a mesura que avancen els esdeveniments.

El desembre passat, el president rus, Vladímir Putin, s’hi va referir per demanar que l’aniversari cerqués la “reconciliació”. Però com reconciliar els bàndols d’una revolució, un dels moments de major fractura que pot viure una societat? L’any passat, el ministre de Cultura, Vladímir Medinski, va proposar construir a Sebastòpol un impossible conjunt escultòric dedicat al monàrquic baró Piotr Wrangel, comandant de l’Exèrcit Blanc, l’anarquista Nestor Makhnó, comandant de l’Exèrcit Negre, i el bolxevic Mikhaïl Frunze, comandant de l’Exèrcit Roig que va expulsar els dos anteriors d’Ucraïna. Una idea que, molt possiblement, ha quedat ja enterrada a les hemeroteques, com a curiositat. A Rússia, com a tot arreu –les conseqüències de la revolució bolxevic van ser també internacionals–, s’han organitzat xerrades i cicles cinematogràfics, s’han publicat llibres i reeditat els títols més coneguts, incloent-hi un gruixut volum amb totes les actes del cèlebre soviet de Kronstadt. No només sobre la revolució, sinó sobre el que va suposar l’aparició de la República Socialista Federativa de Rússia i, més tard, la Unió Soviètica: els seus innegables avenços socials i tecnològics, però també els seus aspectes més foscos, igualment inqüestionables. Sota les runes causades per les rèpliques d’aquell terratrèmol que va suposar la crisi financera del 2008, han quedat enterrades nocions socials senceres i que, fins no fa gaire, semblaven sòlides, com ara “la fi de la història” i la desaparició de la política en favor d’una gestió tecnocràtica de “la societat de la informació”. I en aquest sentit, se seguirà parlant, i molt, d’aquells “deu dies que van trasbalsar el món”.