“Ens enfrontem a un estat que no té cap tipus de mirament”

Ens tro­bem davant unes elec­ci­ons con­vo­ca­des il·legítima­ment. Després de l’apro­vació de la República i del 155, a un el cos li dema­nava de no col·labo­rar en aques­tes elec­ci­ons perquè l’única per­sona que les pot con­vo­car és el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Ara, però, tenim uns comi­cis que es poden con­ver­tir en el referèndum que no ens han permès pac­tar ni rea­lit­zar. D’altra banda, ens tro­bem davant d’una abso­luta ano­ma­lia amb mem­bres de l’ante­rior govern i de la can­di­da­tura, a més dels Jor­dis, que fa mol­tes set­ma­nes que estan empre­so­nats pro­vi­si­o­nal­ment per uns delic­tes que no han comès. A més, també tenim una part del govern a l’exili.

Entenc que ERC és la força que repre­senta el repu­bli­ca­nisme en l’estat més pur i per tant som la millor opció per lide­rar el procés que s’obre a par­tir del 22 de desem­bre. Dit això, és impor­tant que la gent surti a votar qual­se­vol de les tres opci­ons sobi­ra­nis­tes perquè es pugui sumar aquest més del 50% neces­sari per refer­mar el resul­tat de l’1-O.

Estic con­vençut que, ja en les dar­re­res elec­ci­ons, si ens haguéssim pre­sen­tat per sepa­rat, hauríem sumat més. Ara hi hau­ria hagut la pos­si­bi­li­tat de fer una única gran llista, però després exis­teix el pro­blema de l’endemà, que és fun­ci­o­nar com un únic grup dins el Par­la­ment. Pre­sen­tar-nos amb tres can­di­da­tu­res dife­rents estic con­vençut que suma i per­metrà que es pro­du­ei­xin els equi­li­bris cor­rec­tes.

Segur que sí. Però crec que és impor­tant que no fem una autocrítica des­me­su­rada. Ens enfron­tem a un estat que no té cap tipus de mira­ment cap a la ciu­ta­da­nia ni els seus repre­sen­tants polítics. Han dei­xat de res­pec­tar drets fona­men­tals reco­ne­guts per la seva Cons­ti­tució. Van apli­car la violència a les per­so­nes que volien anar a votar i van amenaçar d’apli­car-la si pas­sat el 27 d’octu­bre s’entrava en una posició de defensa de les ins­ti­tu­ci­ons. Tenim un estat dis­po­sat a fer qual­se­vol cosa per sot­me­tre el poble de Cata­lu­nya.

Al revés. Això el que ha de fer és sumar més vots perquè, si no gua­nyem aques­tes elec­ci­ons, el que tenim per davant és molt més del que se’ns ha apli­cat aques­tes dar­re­res set­ma­nes. Aquesta por que ens estan inten­tant tras­lla­dar ens ha de fer sor­tir a votar.

Tenim dos pos­si­bles esce­na­ris: que es gua­nyi en dipu­tats però no s’arribi al 50% dels vots, i que direc­ta­ment sí que se superi aquest per­cen­tatge. En el pri­mer cas, podem començar a fer la República sent cons­ci­ents que s’ha d’ampliar aquesta majo­ria. En el segon supòsit s’haurà de rei­vin­di­car davant de l’Estat espa­nyol, però també i sobre­tot davant d’Europa, el fet que el referèndum que no es va voler reconèixer lla­vors aquesta vegada sí que ha estat legal i acor­dat, i que l’hem gua­nyat. Si es com­pleix el segon esce­nari, estem en con­di­ci­ons d’exi­gir que se’ns reco­ne­gui com una nova república i que es pugui començar un procés tri­la­te­ral per a la con­se­cució de l’acord per la a sepa­ració de Cata­lu­nya i Espa­nya.

Si fos per ells, estic con­vençut que el PP, Cs i el PSC –mal­grat que aquest últim es vagi fent l’inno­cent tot i haver estat un dels res­pon­sa­bles de l’apli­cació del 155– inten­ta­ran sumar. Però també cal fer patent a la gent que en aquest bloc també hi hem d’afe­gir Cata­lu­nya en Comú-Podem perquè la mateixa nit de les elec­ci­ons aquests vots seran comp­tats com a con­tra­ris a la República i el procés cons­ti­tu­ent. Per tant, qual­se­vol per­sona que cre­gui en la pos­si­bi­li­tat de crear un nou país no s’hau­ria de plan­te­jar votar aquesta for­mació.

És el que hau­ria de fer si pretén que se’l con­si­deri com una democràcia. Han de res­pec­tar la volun­tat del poble de Cata­lu­nya es mani­festi com es mani­festi.

El més impor­tant és inci­dir en les infra­es­truc­tu­res de comu­ni­cació: que els peat­ges dei­xin de ser efec­tius a par­tir del 2021 i que es comenci a tre­ba­llar en la millora pel que fa a la comu­ni­cació fer­roviària. Són coses que no hau­rien d’espe­rar.