Política

CARLES PÀRAMO

POLÍTIC JUBILAT

“Estic orgullós de com queda avui Roses”

Carles Pàramo es retira de la política i es mostra satisfet amb la manera com ha quedat la vila, on ha estat una peça clau en els últims 30 anys

Es va estrenar com a regidor en les eleccions del 1987

Polític vocacional
Als 68 anys, i després d’haver estat uns 30 anys a les primeres files de la política rosinca i gironina, Carles Pàramo gira full. Va ser precisament el 1987 que es va estrenar com a regidor a Roses. A partir de l’alcaldia de Roses, a la qual va accedir el 1993 (amb la interrupció del mandat del 2007), ha ocupat diversos càrrecs, entre els quals, dos mandats com a president de la Diputació i un com a diputat al Congrés de Madrid.
A Roses tot girava a l’entorn de l’urbanisme i l’especulació, però som els únics que hem desqualificat terreny en lloc de requalificar-ne
No me’n vaig amb cap espina clavada; he fet tot el que era possible. El govern actual i els que hagin d’arribar tindran nous reptes

El 27 de novembre passat, Carles Pàramo va participar en el seu últim ple a Roses, després de 30 anys d’activitat en aquest consistori, 16 dels quals com a alcalde de la vila.

El pròxim ple el seguirà entre el públic per mirar com s’ho fan?
No. He arribat a la jubilació i mentalment m’he deslligat de l’Ajuntament. Els últims dos anys els he aprofitat –i els necessitava– per anar tancant carpetes, molt concentrat en el departament que Montse Mindan [l’alcaldessa] em va destinar, el d’Urbanisme i Medi Ambient. Em sento i em continuaré sentint lligat al patrimoni històric de Roses, i tant. Però, pel que fa a la feina de l’Ajuntament, he desconnectat i no penso anar a seguir els plens.
Què li sembla el que fan partits com la CUP, que estableix que no es pugui repetir ni acumular mandats?
D’entrada sona bé, ven, però en el fons no s’aguanta per enlloc. Un diputat o un alcalde no té temps de fer res important en quatre anys ni en vuit, més enllà de començar a entendre com funciona l’administració pública. En tots els grups hi ha d’haver una combinació entre experts –en dret administratiu, per exemple– i polítics. Polítics en el sentit de representants del poble, gent que, si no ha treballat mai en una empresa privada, si no ha estat en una associació, no sabrà mai com funciona tot. En el món legislatiu, és una bestiesa evitar que els alcaldes hi siguin: els alcaldes són precisament els que més saben, són els captadors de les necessitats. Si ets un alcalde amb experiència, ets la persona més preparada per fer entendre que la legislació ha de facilitar la vida i no pas complicar-la. Els alcaldes que es queden molts anys –sempre que el poble els avali amb els seus vots– són els que aconsegueixen coses importants.
En el seu comiat va qualificar els seus inicis a Roses de “ben galdosos”. Què va passar en la moció de censura del 87?
Veníem del franquisme, i el franquisme estava induït a la societat. Els primers governs estaven atrapats entre uns que intentaven perpetuar el poder que havien tingut amb el franquisme, mantenint la prepotència de capitalistes i especuladors, i uns altres que eren dèbils i no podien aguantar aquesta envestida. Va costar molt fer desaparèixer el franquisme, i de fet no ha desaparegut. Van passar coses estrafolàries: el 1987 vaig començar de regidor en un govern en què es van ajuntar quatre o cinc formacions (Convergència, CDS, Grup de Defensa de les Platges, el PP...) contra un govern dels socialistes que havia guanyat les eleccions, però que tampoc defensava els interessos del poble. A Roses, per desgràcia, tot ha girat sempre a l’entorn de l’urbanisme i de l’especulació.
I es va enganxar a la política.
No. Em vaig sentir molt incòmode en aquella primera experiència. Després de la moció de censura i els fets dels mexicans, jo vaig decidir plegar de la política. Tenia família, fills, hipoteca..., i treballava a La Caixa; no volia continuar en allò. Van venir els companys i em van convèncer que el que feia falta era un altre plantejament. En lloc de dir “Me’n vaig i feu el que vulgueu”, va ser al revés: “Si tu no fas política, algú la farà per tu.” I d’aquí venen els grans enemics que es van acumulant, perquè ens ho van retreure els de les dretes i els de les esquerres, totes teòriques, com està passant ara. En definitiva, el PP i els socialistes sempre s’acaben posant d’acord. En aquella època feien veure que es barallaven, però en el grup d’aquell moment, amb l’alcalde Bataller, sempre s’havien posat d’acord.
Tot allò va aplanar el camí a Pàramo?
El canvi va ser que el poble va entendre que els dos camps que lluitaven en aquell moment eren tan dolents l’un com l’altre i que calia una persona nova. Jo no era polític, però tenia una trajectòria al poble. Hi va haver una sèrie de persones que van dir que ja n’hi havia prou: Josep Alemany, Miquel Gotanegra, Sílvia Ferrer, Ignasi Tomàs... Van ser cabdals. El que dèiem és que no podia ser que convertissin Roses en una ciutat sense llei ni ànima, amb el creixement urbanístic com a únic element important. També destaco la figura d’Enric Badosa, amb qui teníem molts debats. Avui es parla molt de participació ciutadana, que sovint no serveix per a res; en aquell moment no tenia nom, però servia per a molt. Havíem discutit molt, per exemple, amb Fontdecava, de la confraria de pescadors, però ens teníem molt en compte. Des de la discrepància, però el que ens dèiem pesava. Fa 20 anys, Roses era un poble molt poble. Ens coneixíem tots.
Està satisfet de com ha quedat avui Roses?
Molt. Hi ha molt d’equilibri. No hi ha cap grup social que prevalgui per sobre dels altres. No hi ha grups de pressió, a diferència d’aquells primers anys i de quan vam perdre, el 2007. Més enllà dels debats i dels interessos legítims dels diversos partits, el govern de Roses pot treballar tranquil·lament, sense cap grup de pressió econòmic o social que el condicioni, i me’n sento orgullós.
No hi sobra cap urbanització, a Roses?
Hi ha algunes coses que em sobrarien, però que no tenen remei, i no hi vaig ni intervenir, com ara la carena del puig Rom: trencar el perfil de la muntanya amb construccions no s’havia de permetre. Però només vull parlar del que he fet. Quan algú dubta de l’honestedat del que hem fet, responc que som l’únic municipi de tot el litoral que, en els últims 30 anys, en comptes de requalificar terreny, n’ha desqualificat. En el POUM que vam presentar el 2007, abans de perdre el govern –per això el vam perdre–, vam desqualificar un milió de metres quadrats; era un territori que servia per especular, res més. La nostra ideologia –i la mantinc– era no facilitar el creixement. L’últim gran pelotazo va ser el Mas d’en Puig, una finca que es va comprar el 2005 per set milions d’euros i que el mateix dia es va vendre per 15 milions. El 1998, amb l’aprovació del Parc Natural del Cap de Creus, el consistori no sols hi va donar suport, sinó que vam demanar que el límit del parc, que s’acabava a la carretera de Montjoi, arribés fins a tocar de la zona urbana a sobre de Canyelles, el puig Rom i l’Almadrava, perquè no volíem que creixés més per allà. Ho vam fer perquè hi havia una amenaça certa; en anys anteriors, allà vam aturar un projecte de camp de golf i 400 habitatges. Fent això, aconsegueixes enemics molt poderosos, fins i tot amb amenaces de mort. Per què m’han investigat tretze vegades, amb denúncies que totes s’han arxivat? L’explicació és aquesta. Les eleccions les guanyava, però la manera d’atacar era el descrèdit. “Pàramo, investigat” va arribar a ser un tòpic.
I la indemnització milionària que paga l’Ajuntament pel cas Royal Marine?
Sempre he repetit que és un accident jurídic i tècnic al qual tots estem sotmesos; és el segon cop que ens passa a Roses. També ho vam tenir amb el govern socialista anterior al 1987: un veí va denunciar l’Ajuntament per una errada tècnica a la zona del far i cap a Canyelles, i va guanyar per una llicència mal donada per l’Ajuntament, que va pagar una indemnització de 14 milions de pessetes, que era molt, a principis dels noranta. Són accidents judicials i, com ha passat amb el Royal Marine, hi ha un dossier tècnic d’una complexitat bestial.
Reivindica la implantació de Zodiac, però aquella àrea també és el símbol del bloqueig de la zona industrial.
Sí, i no ho acabo d’entendre; no es va bloquejar per interessos ecològics, perquè a l’altra banda de carretera s’està tramitant un immens càmping i els ecologistes encara han d’obrir la boca. És curiós: mentre a nosaltres ens bloquejaven la zona industrial, es desenvolupava la zona industrial de Vilajuïga i Castelló d’Empúries, entre d’altres. Amb el tema urbanístic, sempre anem a parar allà mateix: enemics poderosos. Amb la Zodiac, la gent no recorda que la crisi del 92 va ser més forta que la que tenim ara. I aconseguir en aquell moment que Miquel Gotanegra, Carles Pàramo i els funcionaris de l’Ajuntament fessin venir una factoria que crearia 350 llocs de treball... Això ha de constar en l’expedient. I avui encara hi ha 150 treballadors, que treballen tant per a l’exèrcit dels Estats Units i d’Indonèsia com per a la Creu Roja d’Itàlia.
Marxa amb projectes pendents?
No. De projectes que s’hauran d’anar fent, n’hi ha molts. Vaig dir en l’últim ple que hem sortit del segle XX per la porta gran (biblioteca, piscina, camps d’esport, teatre, port esportiu...), i hem d’entrar al XXI cobrint-ho tot. Si vas a Gandesa, Antibes, Vinaròs o qualsevol front de mar, sota terra hi pots posar el que vulguis: vials, aparcaments... Però la barrera que tenim avui, amb cotxes i cotxes que ens separen del mar, s’ha de superar. Som una destinació turística importantíssima, però si volem passar a primera categoria, l’avinguda de Rhode i els aparcaments a banda i banda de la riera s’han de fer tots subterranis. No hi he estat a temps. Si no haguéssim perdut el mandat 2007-2011, això ja estaria fet. Però no passa res; a la vida no fas tot el que voldries. No me’n vaig amb cap espina clavada; he fet tot el que era possible. El govern actual i els que hagin d’arribar tindran nous reptes.
De què se sent més orgullós?
Del fet que, si vas per Roses, veus gent que hi va arribar només amb el que portava a sobre, i avui no hi ha misèria, tothom està atès. I, si venen i s’hi queden, és perquè majoritàriament deuen haver trobat llocs de treball. Cada any venen més turistes i deixen més diners al municipi. És el resum de tot. L’índex de turistes que repeteixen se situa entre el 70% i el 80%. És un orgull.
I el ‘top manta’?
Si en lloc de 400 fossin 100, no seria cap problema. Xoquem amb la llei, i l’Ajuntament no pot negociar amb aquesta gent. Estem en un bucle que només es pot arreglar amb les lleis de l’Estat. És un problema que fa enrabiar –legítimament– moltíssima gent que té negocis, però no fa fora el turista. L’any dels focs de l’Empordà, si haguéssim pogut acabar d’instal·lar un mercat ambulant de veritat –volíem ocupar l’espai físic amb 50 venedors legals–, s’hauria reduït el nombre de venedors il·legals a uns 50. Crec que era l’única manera de combatre-ho.
Continuarà implicat en el procés sobiranista?
De la mateixa manera que un metge que es jubila no deixa de ser metge, un polític vocacional no deixa de ser polític. Hi estic absolutament implicat; el que està fent Catalunya és una revolta contra la injustícia que ha demostrat que el franquisme continua ben viu. I més quan veus la complicitat del PSOE i el PP i la pujada de Cs. Espanya m’encanta: el meu pare era espanyol, hi tinc família; estem lluitant –i Europa encara no ho ha entès– contra unes estructures predemocràtiques. Segueixo el PDeCAT, però sobretot em sento absolutament vinculat amb la línia i el projecte de Puigdemont, que és el de la dignitat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mauri reivindica l’acció no violenta com a eina contra la repressió

La Garriga

Buch atribueix els aldarulls a grups antisistema: “No tenen res a veure amb l’independentisme”

barcelona

32 detinguts pels aldarulls del vespre a diferents punts de Catalunya

barcelona

Més carreteres tallades per manifestacions

barcelona
CRÒNICA

L’habitual anormalitat de Vic

Tsunami Democràtic fa una crida a impedir actes violents

barcelona

La sentència del procés enfronta els diputats britànics

Londres

Interior mostra to de fermesa

barcelona

Sánchez demana a Torra que condemni la violència “sense excuses”

Barcelona