“No puc acceptar de cap manera el relat del jutge atribuint-me una «explosió violenta»”

Em trobo en un bon estat anímic, afor­tu­na­da­ment.

La vida a la presó és molt monòtona i molt tran­quil·la, i aquest fet em per­met fer algu­nes coses que fa anys que volia fer, com per exem­ple lle­gir totes les novel·les que no havia tin­gut temps de lle­gir durant els dar­rers temps. També apro­fito per escriure molt, espe­ci­al­ment per res­pon­dre totes les car­tes que rebo a la presó de tanta gent que ens dona suport.

No em sento mal­trac­tat. Em consta que han apa­re­gut mol­tes notícies inven­ta­des i mani­pu­la­des sobre la meva estada a la presó. Aques­tes infor­ma­ci­ons no res­po­nen en cap cas a la rea­li­tat i només bus­quen desa­ni­mar la ciu­ta­da­nia que segueix, amb pre­o­cu­pació, aquesta situ­ació injusta. Aquesta cam­pa­nya forma part de la pena psi­cològica addi­ci­o­nal a l’estada a la presó.

Al prin­cipi de la meva reclusió vaig tenir qua­tre can­vis de cel·la injus­ti­fi­cats i sense causa apa­rent. Estic con­vençut que bus­ca­ven gene­rar-me inse­gu­re­tat anímica, però no ho van acon­se­guir. En cadas­cun d’aquests can­vis es va fer córrer infor­mació falsa, com per exem­ple atri­buint el tras­llat al fet que jo era repu­diat per altres interns o que era amenaçat per un supo­sat clan gitano de la presó. Totes aques­tes infor­ma­ci­ons eren fal­ses. El fet cert és que el mòdul és tran­quil i que hi ha força res­pecte entre tots els interns, al marge de les cir­cumstàncies per­so­nals que els han dut fins aquí.

Sí. Aquest moment va ser molt des­a­gra­da­ble. Érem a l’església de la presó quan un intern d’un altre mòdul va tallar el coll a un intern amb un gani­vet. No vaig témer per la meva segu­re­tat, però des d’aquell dia tant la meva família com jo mateix sen­tim una certa intran­quil·litat.

Amb en Jordi, lamen­ta­ble­ment, no com­par­tim mòdul ni tam­poc les acti­vi­tats con­jun­tes. Ens podem veure en comp­tadíssi­mes oca­si­ons, bàsica­ment quan ens reu­nim amb els advo­cats o durant el tras­llat al Tri­bu­nal Suprem, el dia 1 de desem­bre pas­sat. La sepa­ració és del tot injus­ti­fi­cada i és, evi­dent­ment, un càstig addi­ci­o­nal que se’ns va impo­sar quan vam entrar a la presó.

La decisió del jutge ins­truc­tor de man­te­nir-nos a la presó em va sor­pren­dre, cer­ta­ment. Hi havia mol­tes expec­ta­ti­ves mediàtiques que sor­tiríem en lli­ber­tat. Quan vaig escol­tar, pas­sa­des les deu, que la decisió era man­te­nir-nos a la presó a l’Oriol Jun­que­ras, al Jordi Cui­xart, al Quim Forn i a mi mateix, vaig tenir el moment més difícil des que vaig ingres­sar a la presó, el dia 16 d’octu­bre. Ho va ser per a mi, sens dubte, però també ho va ser per a l’estat d’ànim de la meva pare­lla, la Susanna, i per a la meva mare. Vaig par­lar amb elles pocs minuts després de saber-se la notícia, i lògica­ment esta­ven força afec­ta­des.

No puc accep­tar de cap manera el relat del jutge segons el qual se m’atri­bu­eix una “explosió vio­lenta”. Crec que no es pot inven­tar una rea­li­tat tan dife­rent de la per­ce­buda i vis­cuda pels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Pre­ci­sa­ment, si d’alguna cosa em sento orgullós és del civisme i de les actu­a­ci­ons no vio­len­tes i pacífiques que en tot moment el procés polític català ha com­por­tat.

Cap base. Quan vaig assu­mir la pre­sidència de l’ANC, fa dos anys i mig, ningú no ima­gi­nava que hi hau­ria situ­a­ci­ons de presó per a alguns dels diri­gents inde­pen­den­tis­tes. Crec que no hi ha cap motiu per ser a la presó, i no ho dic jo, sinó cen­te­nars de pro­fes­sors i catedràtics de dret penal de tot l’Estat espa­nyol. Crec que no hi ha base jurídica per tenir-nos tan­cats perquè no hi ha base jurídica per als delic­tes impu­tats.

Aviat com­pliré 60 dies de presó i no crec que aquesta situ­ació es pugui allar­gar gaire més, però no depèn de mi ni de la meva defensa legal.

Aquí hi ha una gran influència dels mit­jans de comu­ni­cació d’àmbit esta­tal. Però m’envien El Punt Avui i, encara que el rebo amb uns dies de retard, això em ser­veix per estar ben infor­mat. La com­po­sició final de la can­di­da­tura de Junts per Cata­lu­nya, per exem­ple, la vaig saber per El Punt Avui. També com­pleto la infor­mació amb les tru­ca­des als meus amics i fami­li­ars, així com amb les visi­tes per­so­nals, tant del meu entorn més directe com dels meus advo­cats.

En pri­mer lloc i per damunt de tot, només puc expres­sar-los el meu infi­nit agraïment pel suport que m’arriba de tot arreu i de tan­tes per­so­nes que em volen fer arri­bar el seu escalf i suport. També vull que sàpiguen que haver estat pre­si­dent de l’ANC és una de les coses més impor­tants de la meva vida i la que més m’enor­gu­lleix, i que ho tor­na­ria a ser encara que sabés que això supo­sa­ria l’entrada a la presó. La duresa de la presó no m’ha fet pene­dir-me de cap de les deci­si­ons que vaig pren­dre com a pre­si­dent de l’ANC. Vaig assu­mir aquesta repre­sen­tació cívica amb l’orgull de ser la veu de cen­te­nars de milers, o pot­ser mili­ons, de ciu­ta­dans de Cata­lu­nya que sem­pre s’han expres­sat de manera democràtica, pacífica i cívica.

Com bé sap el govern de Cata­lu­nya, i també ho saben els par­tits sobi­ra­nis­tes, després del dia 1 d’octu­bre la meva opció era bas­tir una can­di­da­tura con­junta. En aquest esce­nari jo no hau­ria estat mai can­di­dat. Quan aquesta pos­si­bi­li­tat es va frus­trar, per la decisió d’alguns par­tits, i davant la deter­mi­nació del pre­si­dent d’encapçalar una llista de país, la meva decisió va ser accep­tar la invi­tació per anar-hi en la segona posició. Va ser una decisió cer­ta­ment difícil i la vaig accep­tar en el dar­rer moment perquè no volia entrar pro­fes­si­o­nal­ment en la vida política. L’excep­ci­o­na­li­tat del moment polític, amb l’exe­cució de l’arti­cle 155 i tot allò que va com­por­tar, em va dur a pren­dre una decisió excep­ci­o­nal. Evi­dent­ment, assu­miré l’acta de dipu­tat i inten­taré, durant el man­dat de la pro­pera legis­la­tura, actuar amb la màxima res­pon­sa­bi­li­tat i seri­o­si­tat per repre­sen­tar el poble de Cata­lu­nya.

Espero que la Junta Elec­to­ral ens ho per­meti fer, perquè els nos­tres drets polítics, i per tant els drets polítics del sobi­ra­nisme, estan essent limi­tats de manera injus­ti­fi­cada. Estem com­pe­tint en desi­gual­tat de con­di­ci­ons.

El meu mis­satge com a can­di­dat és molt sim­ple: vivim moments excep­ci­o­nals i aques­tes elec­ci­ons són una ocasió per demos­trar al món un suport mas­siu a la cons­trucció democràtica de la República cata­lana. La victòria de Car­les Puig­de­mont és l’únic resul­tat que Rajoy no podrà mani­pu­lar ni ama­gar a l’opinió pública inter­na­ci­o­nal. Si Junts per Cata­lu­nya gua­nya les elec­ci­ons, el dia 22 de desem­bre començarem a tre­ba­llar per tor­nar la nor­ma­li­tat a les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, per tor­nar l’esta­bi­li­tat econòmica que el govern espa­nyol va tren­car i for­ja­rem ali­an­ces de govern necessàries per ser cohe­rents amb el procés vis­cut arran del dia 1 d’octu­bre. Ho farem, com sem­pre, bus­cant l’acord i el diàleg amb la resta de repre­sen­tants polítics i amb el mateix govern espa­nyol, però sem­pre a par­tir del man­dat de les urnes.

En la meva opinió, l’únic pre­si­dent legítim de la Gene­ra­li­tat és en Car­les Puig­de­mont i si, tal com espero, la seva can­di­da­tura gua­nya les elec­ci­ons, li tocarà a ell seguir essent pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. No es pot espe­cu­lar sobre si podrà ser-ho o no estant a Bèlgica o a la presó. Aquest és pre­ci­sa­ment el marc men­tal que Mari­ano Rajoy ens vol impo­sar. En Puig­de­mont és el nos­tre pre­si­dent i ho con­ti­nuarà essent si així ho vota el poble de Cata­lu­nya. Qual­se­vol altra espe­cu­lació es basa en un elec­to­ra­lisme injus­ti­fi­cat, dona­des totes les cir­cumstàncies.

Sin­ce­ra­ment, no crec que Ciu­ta­dans tin­gui pos­si­bi­li­tats de gua­nyar les elec­ci­ons. Les enques­tes, i espe­ci­al­ment les seves pro­jec­ci­ons i tendències, indi­quen que és Junts per Cata­lu­nya qui segu­ra­ment gua­nyarà les elec­ci­ons. Dit això, i com a demòcra­tes que som, tant els meus com­panys de can­di­da­tura com jo accep­ta­rem el resul­tat de les urnes perquè, com sem­pre he defen­sat, en democràcia no hi ha major vere­dicte que el vere­dicte de les urnes. Espero que tots els can­di­dats diguin el mateix.

Ja he fet la sol·lici­tud de vot per cor­reu i espero poder votar durant els pro­pers dies.