ANC, darrera etapa?

La història de l’ANC ha estat una història d’èxits. A hores d’ara, encara no hi ha cap dels molts estudis que ja s’han fet que sàpiga explicar les causes reals que han fet d’aquesta entitat la veritable protagonista del que s’ha acabat anomenant procés. Uns la vinculen i subordinen als diferents governs de la Generalitat que hem tingut. Uns altres la vinculen als partits independentistes i la veuen com la seva corretja de transmissió, ara d’un ara d’un altre. D’altres hi volen veure relacions amb diferents moviments polítics d’altres èpoques o d’altres països. Tots, però, la vinculen a un moviment d’arrels i motivacions exclusivament nacionalistes. Uns ho fan amb voluntat de desvirtuar el moviment, uns altres perquè són incapaços d’entendre-ho i, molts, per simple desconeixement. Ningú deu haver llegit la declaració fundacional, perquè de la seva lectura és fàcil entendre que la lluita per les llibertats nacionals es vincula directament i estretament a la lluita per la millora de les condicions de vida dels catalans, de tots els ciutadans de Catalunya.

La mateixa declaració fundacional deixa ben clar que l’ANC es dissoldrà quan hagi aconseguit els seus objectius nacionals descrits en aquesta mateixa declaració. No només sembla que estem lluny d’aquesta autodissolució per la situació actual del procés d’independència sinó, a més, perquè una de les funcions de l’ANC és donar suport a moviments semblants a la resta dels Països Catalans fins que aconsegueixin els seus objectius nacionals, tot respectant els diferents processos i ritmes de cada país.

L’ANC sembla fer nosa a molta gent. Els mateixos partits independentistes malden per controlar-la o, si no poden, per fer-la desaparèixer o convertir-la en irrellevant, malgrat les declaracions públiques en sentit contrari. Les misèries polítiques que van fer néixer i créixer l’ANC no han desaparegut d’escena, ans al contrari. I just per això encara és necessària i, vist el que ha passat els darrers mesos, potser més que mai.

En la situació actual, les principals línies d’actuació de l’ANC fixades en l’esmentada declaració fundacional semblen més vigents que mai i, amb la defensa i el suport als presos i exiliats polítics, marquen les línies d’actuació que, al nostre entendre, l’entitat ha de seguir en aquesta nova etapa i que, sintèticament, són les següents:

1. Promoure, des de posicions pacífiques i democràtiques, la conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per recuperar la independència política de Catalunya, instaurant la República Catalana com més aviat millor.

2. Treballar per contribuir a la definició dels principis d’organització d’un Estat que permeti aconseguir un futur més pròsper, just, democràtic i participatiu.

3. Treballar per la internacionalització del procés d’independència de Catalunya vetllant, especialment, per les relacions amb la resta de la Unió Europea.

4. Promoure totes les accions necessàries per donar suport, anímic i material, als presos i exiliats polítics catalans i a les seves famílies.

5. Mantenir el caràcter unitari i aglutinador de l’entitat defensant la seva independència respecte dels partits polítics i no participant, amb candidatura pròpia ni integrant-se en cap candidatura, en eleccions polítiques de qualsevol nivell.

En les actuals circumstàncies, amb el president legítim de la Generalitat a l’exili i amb la voluntat de formar un govern autonòmic que treballi per recuperar les mínimes quotes d’autogovern que garanteixin el funcionament dels serveis públics a Catalunya, la instauració efectiva de la República Catalana fa necessària l’acció de la societat civil organitzada.

Per això és important que l’ANC recuperi l’esperit inicial i acumuli les forces necessàries per afrontar aquesta nova etapa. El full de ruta que es debatrà en l’assemblea general d’aquest diumenge, 25 de febrer, esdevindrà una bona guia per treballar en la direcció dels cinc eixos abans indicats, però les eleccions al secretariat nacional que es faran després de l’assemblea general seran tant o més importants que el mateix full de ruta. Les eleccions d’aquest tipus viscudes fins ara ens han ensenyat que les maniobres dels partits polítics per ocupar el màxim nombre possible dels 77 llocs del secretariat nacional han estat cada cop més pensades, treballades i recargolades. Ja estem veient els moviments d’alguns candidats que es presenten i que, curiosament, mai han participat activament de la vida de l’ANC per molt que escriguin articles en què s’autoatorguen papers falsos o sobrevalorats.

Ja fa quasi sis anys de l’assemblea fundacional del Sant Jordi i hem tingut temps de conèixer la molt bona gent que hi ha en les assemblees territorials de l’ANC i la molta feina que han fet dia a dia.

Aquest és el gran patrimoni humà de l’ANC i és d’aquí on han de sortir els membres del pròxim secretariat nacional. Som una entitat viva i dinàmica que ha de treballar el present mirant el futur i, si cal, modificant tot allò que ha esdevingut una crossa o un parany. Avui, ara, el gran repte de l’ANC és recuperar el seu paper d’aglutinador de les diferents visions polítiques existents en l’independentisme i buscar, forçar si cal, la unitat imprescindible per arribar fins al final. Institucions, partits i societat civil hem tingut, i tenim, el nostre rol en aquest procés, però només hem avançat de veritat quan l’ANC ha estat forta i ha actuat sense dependències partidistes.

Difícilment faran aquest paper els qui sempre, o quasi sempre, han viscut dels favors dels dirigents polítics gràcies a formar part del seu petit cercle i ara, sobtadament, es fan presents perquè s’acosten eleccions al secretariat nacional.