L’amarg xarop de bastó

Són temps de recordar l’expressió “xarop de bastó”. Ve a ser com un remei apropiat quan ha fallat tota altra pedagogia per fer entendre a algú alguna cosa. Serà que fer entendre és en si mateix massa directiu i que podem oferir però no imposar. Al xarop de bastó, se li atribueixen els efectes de fer desistir d’un afany, que és no només un desig, sinó també una voluntat acompanyada d’accions per complir-la. Més tècnicament, si acudim al diccionari hi trobem la definició: “càstig, correcció forta”.

L’administrador del xarop de bastó mostra el seu fracàs en les arts del diàleg, la persuasió, la negociació i unes quantes habilitats més. El xarop de bastó implica la imposició d’un criteri quan l’altra part ja s’està sortint amb la seva i només queda fer-li mal per sotmetre’l, confondre’l, espantar-lo. L’administrador d’aquesta medicina mostra el seu enuig davant uns esdeveniments que no són del seu gust, vol ofegar la realitat i no deixar-ne rastre. És com si confongués la seva ceguera en el punt de vista general, en la veritat. I d’això n’ha fet un dret. Mai s’ha preocupat per conèixer més a fons opinions contràries. En la seva mentalitat, el seu món paral·lel és l’únic possible. Si és així, es pot entendre que el fantasma de la fractura social pugui fer forat, en el cas que existeixi una fractura avui. Potser seria just admetre que existia en mode letàrgic i que no la vèiem o no la volíem veure. Com si haguéssim deixat que l’altre visqués en el seu món, mentre jo vaig fent en el meu. Em pregunto: en la mentalitat de qui existeix fractura social?

Si ens posem al lloc del que fa anar el bastó, ha de fer molta nosa veure com emergeix un moviment social tan ampli i transversal a favor de la creació d’una república, un estat propi per a Catalunya, amb aspiracions d’una societat més justa, culta i humanitària... allà on tu havies fet els ulls clucs, allà on no veies res de res. Si ens posem al lloc del que rep, pot arribar a fer feredat pensar que no havies d’haver confós el que només semblava ignorància amb un menyspreu ben viu i actiu cap al teu país: Catalunya. Has tingut la sort de no haver imaginat com es pot viure en un país sense estimar-lo, sense valorar-lo, perquè és una experiència que mai has hagut de viure... però ara t’adones de les innombrables persones que potser sí que ho han fet, generacions de gent que ha viscut a Catalunya sense haver pogut o haver volgut mai fer un vincle afectiu amb la terra que trepitja. Una circumstància que es pot haver manifestat, entre altres coses, en la negativa a parlar la llengua catalana, després d’anys d’immersió. Em diran que tenen tot el dret de parlar la pròpia llengua d’origen.... i tenen tota la raó. És una altra experiència que molts tampoc hem hagut de viure mai, però que intueixo que requereix una impermeabilitat francament difícil, a menys que, és clar, respongui a una opció presa, a una mena de militància. Hem estat ingenus de pensar que aquestes actituds eren innòcues. Feien el seu forat perquè feien la seva realitat paral·lela. La fractura és la coexistència de realitats paral·leles i el menysteniment de la que t’és aliena.

Si hi ha algun tipus de fractura en la mentalitat de segons qui, una fractura que podria ser un instrument polític interessat, induït, un concepte que interessa instal·lar en algun racó del cervell, la millor interacció que podem oferir és l’antídot al xarop de bastó, una tisana d’efectes miraculosos, una barreja d’herbes. Si en voleu saber els noms hi trobareu sobretot amabilitat, bondat, empatia, concòrdia, humanitat... Feu la prova de tractar amablement els de l’altra banda i veureu què passa!

Recepta: apliqueu una mica d’amabilitat a les relacions amb la gent que té la síndrome de la bandera contrària i veureu què passa! Contribuireu a fer que la fractura continuï letàrgica fins a estar gairebé en mode fantasma, o si més no sereu l’excepció que confirma la regla en la mentalitat de l’altre. Sereu una incòmoda i recurrent pregunta que torna per dir: i si no fos veritat que...? Acabeu la frase amb el tòpic que vulgueu. El meravellós pot ser comprovar que, en aquestes circumstàncies, l’amabilitat és dolçament subversiva, fa trontollar falses seguretats sense deixar ferida.

Parlaria també d’un altre ingredient de la tisana, un pessic de bondat, un remei que tenim sempre a mà perquè el portem de fàbrica, però que sovint hem bandejat del nostre vocabulari –i qui sap si també de la pràctica–, potser per al·lèrgia al bonisme, o al moralisme. La bondat transforma, estova les terres eixarreïdes de les pròpies plantacions d’idees i conceptes. La bondat ens constitueix i ens pot servir com a llenguatge quan les paraules són punyals o han passat també a ser banderes.

Una bandera és senyal de pertinença a una pàtria, un país, una gent, una cultura, una mentalitat, una saviesa... i quan una bandera n’exclou una altra passa a ser una ànsia de domini o la necessitat i el dret de la pròpia identitat. No va de febles o de forts perquè discutiríem sense acabar on hi ha més feblesa, si en l’ànsia de domini o en la defensa del dret a ser. Si és més eficaç el xarop de bastó o la tisana de l’amabilitat, que ho jutgi cadascú! I mentrestant deixem-nos d’ignorar l’un a l’altre.