Un model no apte per a un trident

El PP insisteix que el seu no és un model de primàries pures –elecció directa per part de la militància–, sinó un sistema complex de doble volta que permet que els dos precandidats més votants per les bases s’hagin de tornar a trobar en el congrés, en què seran els 3.134 compromissaris els qui tindran la darrera paraula. I ho ha de repetir constantment, perquè el precandidat amb més suports el 5 de juliol –el dia que voten els afiliats– pot ser que vulgui cantar victòria, però no ho podrà fer fins al dia 20 de juliol, la jornada en què els delegats hauran d’escollir entre dos noms, que llavors ja sí que tindran la categoria de candidats. El mètode escollit pels populars en el seu darrer congrés ordinari no és, sens dubte, el més apte per a l’actual batalla campal, en què hi ha tres aspirants amb opcions i en què les diferències entre el primer i el tercer poden ser força ajustades. El sistema de doble volta estava pensant per a una transició tranquil·la, en què el PP pogués exhibir una imatge d’apertura a les bases, però dins d’un ordre. És a dir, estava pensat, posem pel cas, per a una primera volta amb un candidat de consens, com ara Alberto Núñez Feijóo, enfrontant-se a les urnes amb aspirants de paper secundari. D’aquesta manera, es donava veu a la militància, però sense haver de patir cap ensurt, amb el benentès que, durant el congrés, els compromissaris –de què la majoria ja serien proclius al gallec– només haurien de ratificar el sí de les bases.

El reglament del PP assenyala que, el dia 5 de juliol, els militants que s’hagin inscrit específicament en un registre tindran dues urnes: en una, dipositaran un vot per a un dels sis precandidats proclamats divendres i a l’altra, hauran de dipositar el nom del compromissari que consideren que els ha de representar al congrés i que, en tot cas, prèviament ha d’identificar-se com a representant d’un dels aspirants. De la primera votació només poden quedar dos candidats a la presidència del PP. I pel que fa als compromissaris, els afiliats n’escullen un total de 2.612, atès que els 522 restants són membres nats (junta directiva, comitè organitzador, diputats, senadors...).

En tot cas, perquè només quedi un únic candidat, en primera volta hauria d’obtenir més 50% dels vots, quedar a una distància d’un mínim de quinze punts respecte al segon i guanyar en més de la meitat de les circumscripcions electorals. I amb tres perfils del nivell de Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal i Pablo Casado difícilment cap d’ells complirà aquest requisits. Així que la votació en doble ronda està gairebé garantida si no és que hi ha un acord previ entre candidatures, que tampoc no s’albira, si bé a Casado se l’ha pressionat perquè s’hi integri.

Al contrari, la mala maror entre Sáenz de Santamaría i De Cospedal podria acabar provocant que si una obté més vots en primera vota i l’altra queda fora de la cursa, durant el congrés els seus compromissaris acabin girant la truita a favor de Casado (el segon). Tant és així, que en el partit ja s’apunta que si el diputat d’Àvila es cola en la final, té gairebé la victòria assegurada per l’enemistat entre les dues dirigents. És per això que una part dels populars tem la nit del 5 de juliol. “Qui quedi primer tindrà de temptació de vendre’s com el vencedor, com el favorit de la militància. I com expliques que només és candidat a la segona volta?”, s’exclamen. Davant d’aquest panorama tan enrevessat, la major part a hores d’ara només confia que l’avantatge entre el primer i el segon sigui tan inapel·lable que als compromissaris del congrés només els quedi l’opció de ratificar-ho. “Tot el que no sigui així, diran que és una tupinada”, es lamenten.