“Som víctimes d’un relat inventat”

Ningú havia ima­gi­nat mai que l’Estat ani­ria tan lluny. D’aquí a uns anys ens sor­pren­drem de la cons­pi­ració.

D’haver actuat res­pon­sa­ble­ment, com a pre­si­dent de l’ANC. Pri­mer cri­dant a par­ti­ci­par en la mobi­lit­zació i després col·labo­rant acti­va­ment perquè tot es desen­vo­lupés cívica­ment i sense violència, com ha succeït en totes les mobi­lit­za­ci­ons del sobi­ra­nisme. Estic con­tent d’haver con­tribuït a fer la mobi­lit­zació, i també que, mal­grat la indig­nació que hi havia, es desen­vo­lupés amb nor­ma­li­tat.

Òbvi­a­ment ningú vol estar a la presó, però el preu de la no presó no pot ser la renúncia a expres­sar-se i mani­fes­tar-se lliu­re­ment, a pro­tes­tar i, menys encara, a renun­ciar al dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Crec que si avui tornés a estar a les mans tor­na­ria a fer el tuit que a ¼ de 9 del matí vaig fer con­vo­cant a mani­fes­tar-se pacífica­ment per pro­tes­tar con­tra una decisió d’escor­coll.

Indub­ta­ble­ment el preu més alt és per a la família. Però són forts, reben molta soli­da­ri­tat i escalf de moltíssima gent. Dit això, sabem que fami­li­ar­ment ens en sor­ti­rem. I ho farem més forts tant per­so­nal­ment i fami­liar com col·lec­ti­va­ment. Les emo­ci­ons que tots hem vis­cut des d’aquell 16 d’octu­bre, també la major part dels ciu­ta­dans que han sor­tit a mani­fes­tar-se con­tra el nos­tre empre­so­na­ment, ens han fet més forts.

Quan no hi ha delicte, com és el cas, un dia de presó ja és exces­siu. En porto quasi 340. Forma part del càstig que l’Estat imposa. Amb la nos­tra presó l’Estat busca l’escar­ment col·lec­tiu. La nos­tra presó és l’expressió de la ràbia i la impotència con­tra la majo­ria d’un país que sim­ple­ment diu: ‘vull votar en pau i lliu­re­ment per deci­dir el meu futur i el dels meus fills.’

Que ens puguin arri­bar a con­dem­nar fins a 30 anys no és només un excés, és un insult a la intel·ligència democràtica de qual­se­vol per­sona de bé. Però el més greu és que no hi ha base real per supor­tar aquests delic­tes. Som vícti­mes d’un relat inven­tat. La men­tida i la invenció del relat és l’única manera de man­te­nir-nos onze mesos en presó. Hem de fer que la veri­tat gua­nyi la seva men­tida. En aquest sen­tit el repor­tatge sobre el 20-S hau­ria de ser visi­o­nat al mateix judici. Un ser­vei a la veri­tat seria que les tele­vi­si­ons d’àmbit d’estat el pro­gra­mes­sin.

El fracàs de l’Estat en el seu intent d’impe­dir el referèndum els va ferir en l’orgull. No haver tro­bat ni una sola urna va ser vis­cut com una humi­li­ació de difícil digestió.

Fa bas­tants anys en Miquel Martí i Pol va escriure un poema que en Ramon Mun­ta­ner va musi­car en un disc dedi­cat al poeta i que hau­ria de ser d’escolta obli­gada als ins­ti­tuts del país. En un frag­ment d’un dels poe­mes con­ver­tit a cançó recordo les parau­les que deien: “Plor i lament, de què ser­vei­xen? Gent que lluiti és el que cal.” Pocs dies després d’entrar a presó vaig pro­me­tre’m que no em lamen­ta­ria. Dit això, la prin­ci­pal diferència és per a la família. Només per això ja estic con­tent.

Cap. Des del pri­mer dia he escrit en públic i pri­vat que jo no volia ser moneda de canvi de res ni ningú. Els par­tits i les enti­tats, i ara el govern, cal que facin la seva estratègia sense més límits que els que con­si­de­rin per ser opci­ons soci­al­ment i política­ment gua­nya­do­res. Si algú creu que la nos­tra sort a la presó dependrà del que faci o es deixi de fer a fora s’equi­voca.

Li ho diré en altres parau­les: la nos­tra por serà la victòria de l’Estat. Si no tenim por segui­rem avançant. Jo no vull pre­sos, ningú vol més pre­sos, però si accep­tem el xan­tatge de l’Estat serem per sem­pre més pre­so­ners seus. En aquest sen­tit la dig­ni­tat de Jordi Turull va ser immensa quan va man­te­nir el seu dis­curs d’inves­ti­dura sabent que allò el duria a la presó. Lla­rena l’únic que no volia era por­tar a judici un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Turull va optar per rebut­jar la ingerència de Lla­rena i pre­ser­var la dig­ni­tat dels elec­tors i del mateix Par­la­ment.

Em pre­o­cupa tant la manca d’estratègia con­junta com l’absència d’estratègia de cada una de les parts. Cal ser paci­ents i donar temps per refer-nos del cop que ens han donat i fer que els nous lide­rat­ges arre­lin.

El debat, això que vostè en diu estira-i-arron­ses, no em fa patir. També n’hi ha din­tre de cada for­mació. La política és debat o no és democràtica. Em moles­ten les crítiques gratuïtes, les des­lle­ial­tats i sobre­tot la inca­pa­ci­tat i la manca de volun­tat d’uni­tat. A tots els qui diuen que la uni­tat no és necessària els res­pon­dria que sense Junts pel Sí mai hau­ria exis­tit l’1 d’Octu­bre.

La Crida és una res­posta política excep­ci­o­nal a temps excep­ci­o­nals. La Crida nai­xerà amb data de cadu­ci­tat. Les per­so­nes asso­ci­a­des hau­ran de deci­dir què ha de ser la Crida; en tot cas el nucli impul­sor té clara una cosa: “No volem ser un par­tit, no volem subs­ti­tuir els par­tits, no serem un par­tit.” La Crida neix per donar una res­posta unitària des de l’acció política ins­ti­tu­ci­o­nal. I la con­fiança és que la Crida Naci­o­nal per la República con­tri­buirà a sumar. Sumarà tant veus plu­rals de l’inde­pen­den­tisme com noves veus que s’hi afe­gi­ran per seguir ampli­ant la majo­ria social.

A finals d’octu­bre farà la pri­mera tro­bada cons­ti­tu­ent. I no dema­nem que els par­tits es dis­sol­guin i s’inte­grin a la Crida, dema­nem als ciu­ta­dans que refor­cin la Crida i que ho facin pre­ser­vant cadascú la seva ide­o­lo­gia. En el seu inte­rior hi con­viu­ran espais plu­rals ideològica­ment par­lant, bus­cant el mínim comú deno­mi­na­dor impres­cin­di­ble per seguir avançant en aquests temps excep­ci­o­nals. Des d’eco­lo­gis­tes, soci­al­demòcra­tes, social-libe­rals, fins a l’esquerra dels nous movi­ments soci­als. De la mateixa manera que un govern de coa­lició es fa entre par­tits polítics d’ide­o­lo­gia dife­rent, i no per això el govern es blo­queja, la Crida tindrà la força de pre­sen­tar un pro­grama repu­bli­ca­na­ment ambiciós i d’ampli con­sens.

Fins a data d’avui no tre­ba­llem amb la hipòtesi que la Crida es pre­senti a les elec­ci­ons muni­ci­pals. Sí que serem actius per bus­car amplis acords perquè hi hagi can­di­da­tu­res con­jun­tes en tan­tes ciu­tats com sigui neces­sari per enca­rar les elec­ci­ons en aquests muni­ci­pis amb pos­si­bi­li­tats reals de ser la llista més votada i acon­se­guir l’alcal­dia.

Òbvi­a­ment que hem d’aspi­rar a ser més. La qüestió és com fer-ho. Hem de ser cons­ci­ents que la majo­ria de la població està posi­ci­o­nada a favor o en con­tra de la República després d’anys de tanta inten­si­tat política, i la que a hores d’ara no ha pres par­tit, difícil­ment mai en prendrà. Sabent que no hi ha fórmu­les màgiques, per mi la millor opció per seguir crei­xent és ofe­rir una bona acció de govern i man­te­nir una exigència molt alta, sense por al con­flicte, en les nos­tres deman­des per fer efec­tiva l’auto­de­ter­mi­nació.

Crec que ningú pot dub­tar que el pre­si­dent Torra i el seu govern no són dels qui tiren pilo­tes fora. Dit això, és evi­dent que cadascú té el seu rol, les seves res­pon­sa­bi­li­tats i que ningú farà dei­xa­desa de les seves capa­ci­tats per seguir avançant. L’1 d’Octu­bre sense el govern no hau­ria estat pos­si­ble, però sense les enti­tats de la soci­e­tat civil impli­ca­des com ho van estar no hau­ria estat un èxit. L’únic camí que ens por­tarà a gua­nyar passa per reforçar la uni­tat entre for­ma­ci­ons polítiques i la com­pli­ci­tat i la com­ple­men­ta­ri­e­tat entre les enti­tats i les ins­ti­tu­ci­ons.

Si hi ha justícia, que s’anul·li per sobreseïment de la causa. I si no hi ha justícia, que tin­guem l’encert de con­ver­tir-lo en l’acte de denúncia més gran mai fet con­tra els abu­sos anti­de­mocràtics de l’Estat, a favor dels drets i les lli­ber­tats civils i polítiques (expressió, mani­fes­tació) i una defensa del dret a l’auto­de­ter­mi­nació com a via per solu­ci­o­nar democràtica­ment el con­flicte entre Cata­lu­nya i l’Estat espa­nyol.

En sen­tit estricte és evi­dent que no. Però temo molt que la tenen al cap!

És el que tots pre­ve­iem si fem cas de les inter­lo­cutòries que fins ara el Tri­bu­nal Suprem ha dic­tat. Per­so­nal­ment estic con­vençut que no serà un judici just. La justícia ens arri­barà quan es digui la dar­rera paraula al Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans.

Els qui em van poder escol­tar en alguns dels molts actes que vaig fer quan era pre­si­dent de l’ANC recor­da­ran que sem­pre em mos­trava molt escèptic amb el suport d’Europa. Li diré el que deia ales­ho­res: la política inter­na­ci­o­nal és sem­pre molt pragmàtica. Ningú ens posarà cap catifa ver­me­lla. Els estats –tots –, i par­ti­cu­lar­ment els euro­peus, són con­ser­va­dors en el sen­tit que nor­mal­ment pre­fe­rei­xen man­te­nir l’statu quo abans que abraçar grans can­vis.

Avui, després d’onze mesos de presó, tor­na­ria a fer el mateix que vaig fer. És a dir, tor­na­ria a anar a decla­rar. Vull que se m’enten­gui molt bé: no només no tinc cap retret a cap dels qui van mar­xar a l’exili, sinó que la con­tri­bució que, per exem­ple, ha fet el pre­si­dent Puig­de­mont a Ale­ma­nya per des­mun­tar el relat dels tri­bu­nals espa­nyols és impa­ga­ble. Les meves raons per no mar­xar a l’exili van ser dues i seguei­xen intac­tes: n’hi ha de per­so­nals i fami­li­ars i n’hi ha de polítiques. La presó injusta és per a l’Estat més difícil de dige­rir que l’exili. L’exili els irrita, la presó ero­si­ona la seva legi­ti­mació. Si l’Estat volia repri­mir, crec que la millor res­posta és la que hem aca­bat arti­cu­lant: la com­bi­nació entre exili i presó.

Sánchez ja sap que aquesta pro­posta no té recor­re­gut, no és ingenu. Pre­fe­reixo posar en relleu que es comen­cen a ins­tal·lar a Espa­nya dues idees marc impres­cin­di­bles per la solució de la crisi amb Cata­lu­nya: assu­mir que és un pro­blema polític i que s’ha de resol­dre amb un referèndum. Aques­tes idees no són menors. Ara cal seguir fent política. Sense pres­ses, sense pausa i sobre­tot sense per­dre el nord. Hem de saber sem­pre què és el que volem.

En pri­mer lloc, el diàleg sin­cer, el que va a fons a bus­car solu­ci­ons, no pot tenir línies ver­me­lles. En segon lloc, i el més impor­tant, el diàleg, passi el que passi, sem­pre té sen­tit. De fet el diàleg sobre­tot té sen­tit amb aquell que és el teu adver­sari i amb qui bus­ques posar-te d’acord per evi­tar cri­sis majors. No obli­dem dues coses: no hi haurà mai acord si abans no hi ha diàleg i el diàleg impres­cin­di­ble és amb el teu adver­sari. Qual­se­vol diàleg té alts i bai­xos. Si es per­sis­teix, al final, es tro­barà la manera d’abor­dar el dret d’auto­de­ter­mi­nació.

Ja li he dit abans que soc de l’opinió que la situ­ació dels pre­sos no pot con­di­ci­o­nar la nego­ci­ació ni l’acció política. I això tant és vàlid per evi­tar auto­cen­su­res o rebai­xes de deman­des i acci­ons pen­sant en els pre­sos, com per des­a­pro­fi­tar espais de diàleg – per min­sos i poc pro­duc­tius que siguin–. Els pre­sos no podem ser ni un fre a les deman­des i acci­ons que vul­guem for­mu­lar ni un obs­ta­cle per al diàleg.

Tot­hom neces­sita el seu temps, i crec que Sánchez sap que ha de resol­dre el con­flicte més impor­tant que afecta Espa­nya des de 1978. Una altra cosa és si té força per fer-ho i capa­ci­tat per arti­cu­lar una res­posta. Li toca, però, començar a fer ges­tos clars.

Per superar la crisi no hi ha alter­na­tiva al diàleg ni al pacte. I sobre­tot no hi ha alter­na­tiva a un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació

Cada cosa al seu temps. Des de la presó dema­nem que ens con­cen­trem a expli­car als qua­tre vents que no hi ha delicte i que l’abso­lució seria l’única sentència justa. La millor con­tri­bució a la res­ti­tució de la justícia que ara es pot fer és crear entre tots un estat d’opinió mas­siu con­tra aquest judici pel que té de judici polític i d’amenaça a drets i lli­ber­tats democràtiques.

No em per­toca a mi con­cre­tar les parau­les del pre­si­dent Torra.

És nor­mal que el Par­la­ment s’expressi, des de la plu­ra­li­tat, en moments espe­ci­al­ment impor­tants. Tot­hom sap que si hi ha una sentència con­dem­natòria l’impacte social i polític serà immens, a Cata­lu­nya, Espa­nya i Europa. El Par­la­ment no en que­darà al marge. Sobre el que ha de deci­dir, no crec que ara sigui rao­na­ble fer-ne espe­cu­la­ci­ons. Tre­ba­llem, també des del Par­la­ment, per acon­se­guir l’abso­lució.

Ho dèiem per aler­tar sobre una estratègia uni­o­nista mino­ritària que de moment busca con­fron­ta­ci­ons per impo­sar-nos un nou relat, el de la frac­tura social.

Les car­tes són la fines­tra més impor­tant que ens con­necta amb l’exte­rior. Estaré eter­na­ment agraït a les més de 35.000 car­tes rebu­des en aquests onze mesos. La meva força, la de tots els pre­sos, en gran part prové de tan­tes parau­les rebu­des, de tanta dig­ni­tat i escalf . Ens en sor­ti­rem en gran part per aquest suport i aquesta constància de tanta i tanta gent.

Sí, ha val­gut la pena, sense dub­tes. Lògica­ment no m’agrada la presó. No estic orgullós d’estar a la presó. Em sap greu per la família. Però la intento viure dig­na­ment, no només sense renun­cies a allò en què sem­pre he cre­gut sinó inten­tant aju­dar perquè el nos­tre empre­so­na­ment no sigui un punt final del procés, sinó al con­trari. Avui els anhels de lli­ber­tat naci­o­nal són més forts que mai i estem més a prop de la solució que mai. Soc cons­ci­ent que l’asso­li­ment de la República no és un tra­jecte fàcil ni ràpid. De la presó en sor­tiré i algun dia pro­per Cata­lu­nya serà un estat inde­pen­dent en forma de República.

En abso­lut, només cal veure la Diada i els mesos i mesos de mobi­lit­zació cons­tant. La lliçó de soli­da­ri­tat és immensa. El més impor­tant no és que no s’obli­din dels pre­sos i exi­li­ats, sinó sobre­tot que ningú s’oblidi de la defensa de la causa última que ens ha por­tat fins aquí: la defensa de la República.

La gent va dei­xar un mis­satge inequívoc: “Hi som, seguim aquí. Digueu-nos què hem de fer per seguir avançant cap a la República i ho farem.”

El tac­ti­cisme dels par­tits, la manca de visió estratègica i de gene­ro­si­tat d’alguns. Tot això ens afe­bleix i ens fa per­dre opor­tu­ni­tats. Espero que abans de les muni­ci­pals es pugui cor­re­gir. Dei­xar per­dre l’alcal­dia de Bar­ce­lona per manca d’uni­tat seria l’error més greu. Només quan anem junts avan­cem.

Les veus que se sen­ten, a Cata­lu­nya i a fora, dient que cal tro­bar una sor­tida democràtica a la cri­sis política al vol­tant de l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya són mol­tes més que les que hi havia fa un o dos anys. L’1 d’Octu­bre no és pas­sat, és ben pre­sent i ens empeny amb força cap al futur. Per sort sí que són pas­sat bona part dels diri­gents polítics espa­nyols que van pro­vo­car el col·lapse de la tar­dor pas­sada. Ens en sor­ti­rem!