“Els fills que no tenim han d’arribar d’algun altre lloc”

Hi ha hagut temporades en què migrar ha estat més fàcil i altres, molt més complicat. Fa quaranta anys que treballo en salut mental dels immigrants i puc assegurar que la cosa en les darreres dècades ha empitjorat molt. Les condicions actuals per als immigrants són molt pitjors que les d’èpoques anteriors. Com pitjors són les condicions, més problemes de salut mental hi ha.

He vist marxar de Bilbao parents meus que anaven bàsicament a l’Argentina. Marxaven amb un projecte i possibilitats. No els regalaven res, però marxaven amb confiança i drets. Aquí les emigracions també arribaven amb drets. Jo he treballat a les Canàries, a Itàlia..., i he vist arribar les darreres onades d’immigrants i no té res a veure. No és el mateix anar amb vaixell que amb barca.

Va lligat a emigrar en condicions extremes. No és emigrar amb esforç, que sempre ha estat necessari, sinó una cosa molt més dura, sense possibilitats, amb soledat, absoluta indefensió, por. Tot això passa factura. Els humans no som de pedra, patim. Jo he anomenat síndrome d’Ulisses tot aquest sofriment i els problemes de salut mental que en deriven. Vull remarcar que la síndrome d’Ulisses no és una malaltia. Les malalties són la depressió, la psicosi... La majoria d’immigrants són gent forta, resistent, capacitada; en fi, diuen que marxen els millors. Qui s’atreveix a agafar una barca al Senegal?, o a qui escull la comunitat per pagar-li el viatge? El paguen al que creuen que té més possibilitats.

Formo part d’una associació que treballa a tot el món i el problema és molt semblant arreu. Amèrica, l’Orient Mitjà, el sud-est asiàtic, el Japó..., a tot arreu és el mateix i els problemes solen ser semblants: la soledat, no poder portar la família, la manca de drets, la indefensió. S’ha comprovat que quan aconsegueixen reagrupar la família i regularitzar la situació desapareixen molts dels problemes de salut mental.

Allò de “vell continent” és literal. Gastem més diners en bolquers per als avis que per als nens. És una paradoxa perversa. Necessitem gent i les fronteres estan tancades i el que arriba ho fa amb un sofriment enorme i sense drets. Probablement això és el que interessa a determinats sectors: mà d’obra barata i sense drets. Però la perversitat la veig en el fet que enmig de tot plegat hi ha unes persones que a gairebé ningú li importa que pateixin. No és un tema de nombres, sinó de persones que deixen la vida al mar o als deserts, que viuen aquí amb molt de sofriment. El sociòleg Ulrich Beck deia que els indocumentats ja són una part essencial de la societat; com les catedrals i els bancs, sempre hi són. El sistema els té agafats. A mi, com a metge el que em preocupa és el sofriment d’aquesta gent. El que puc assegurar és que aquesta gent està patint molt i no preocupa. El tema s’ha endurit a tot el món. A qualsevol dona que vulgui emigrar el primer que li donen és un anticonceptiu. El risc de violació és enorme a totes les rutes. Tot s’ha endurit i al mateix temps necessites persones. Aquí està la perversitat. Ningú té en compte aquest sofriment i es podria evitar.

Buscant sistemes de fluxos migratoris relativament ordenats. Tot a la vida té una certa regulació. La migració no ha de ser l’única que no. S’han intentat algunes coses, però molt poc. Hi ha moltes pressions dels que participen en el negoci. Però jo soc metge i em limito a la salut.

Els fills que no tenim han d’arribar d’algun altre lloc. Els alemanys han sabut veure el potencial de la immigració. Hi ha estudis que demostren que els immigrants generen molt de negoci. A Itàlia, en aquests darrers anys, ha passat tot el contrari.

Per dignificar d’alguna manera el migrant. Són herois que han viscut en pròpia pell els problemes d’Ulisses. És un intent de valorar-los. Estan sofrint però no estan malalts, no cal medicalitzar-los. L’únic trastorn que hi ha una mica per sobre de la mitjana és la psicosi. Els autòctons que viuen situacions similars tenen els mateixos símptomes. Però, repeteixo, quan la situació es normalitza els símptomes desapareixen.