“A la presó i a l’exili ja tenim grans líders, ara n’han de sortir més”

L’intern té set trucades de vuit minuts a la setmana. No parlem cada dia, però sí que ho fem sovint, i en una d’aquestes trucades, el Raül, just quan es despenja, que se sent un clic, com a l’antiga, quan trucaves des de les cabines, perquè ells truquen des d’una cabina, va deixar anar ràpid: “L’Oriol et demana que vagis de segona a les llistes per a les europees.” Després d’aquesta frase hi va haver un silenci. El que ens va copsar més, a banda de la proposta, va ser que era el primer silenci que teníem entre nosaltres, perquè la presó et limita tant la comunicació amb el teu familiar que les comunicacions son trepidants, d’un tema a un altre. Una de les coses que perds quan tens un familiar a la presó són els silencis, que són part de la comunicació.

No, no. La primera notícia va ser aquesta.

Al cap de dos minuts parlàvem d’altres temes que eren importants en aquella trucada, perquè la nostra vida segueix endavant. I aleshores sí que vam començar a trobar estones per poder parlar i reflexionar, tant amb ell com amb l’Oriol i amb gent de fora, per poder prendre la decisió, que va ser que sí.

Fa un any i mig que treballem per ser la cara visible de tots els drets que se’ns estan vulnerant, i el Parlament Europeu és una gran plataforma per poder-ho continuar fent. Hi ha molta reflexió sobre cap on volem que tendeixi la Unió Europea; la nostra intenció és que ho faci cap a una Europa de drets fonamentals. Ho han treballat els eurodiputats Jordi Soler i Josep-Maria Terricabras en l’última legislatura i anteriorment el Raül. Volem portar de primera mà la veu de la repressió que estem vivint; al final, soc persona represaliada i és el que volem visibilitzar dins el Parlament.

Les expectatives són mantenir els dos eurodiputats actuals i fins i tot augmentar-los encara que sigui a mitja legislatura. Estem fent una coalició que encara no s’ha acabat de tancar.

No, es presenta aquesta setmana conjuntament amb els partits que la conformem, ERC, EH Bildu i BNG. Se n’hi anirà afegint algun altre, però de moment són aquests tres.

M’ajudarà moltíssim perquè d’entrada per a mi el Parlament Europeu no és un lloc que no conegui o un lloc inhòspit. El coneixem perfectament perquè el Raül hi va ser deu anys i tot i que nosaltres no vam anar a viure mai a Brussel·les, hi anàvem molt sovint. El dia a dia parlamentari el vivíem. Jo hi anava quan no teníem fills i també quan ja en teníem. No només hi ha l’acció dins la cambra, sinó que s’hi fan moltes accions al voltant, i en aquestes hi participàvem amb els nens, hi érem i vivíem el dia a dia.

Primer perquè la unitat ha de ser d’acció, no una homogeneïtzació de les llistes electorals. La ciutadania i els partits també ens han demostrat que quan intentem homogeneïtzar i anem tots junts, hi ha molta gent que no se sent còmoda amb una llista unitària. Els resultats de les dues últimes eleccions deixen bastant clar que hi va haver molt més suport quan es va anar amb candidatures separades amb objectius en comú. L’important és la unitat d’acció, no la unitat de les llistes. En aquest cas, que anirem en llistes separades, seguirem fent la feina que ja van començar i es visibilitzava amb Junqueras, Romeva, Maria Badia, Ramon Tremosa, que eren de llistes diferents i tenien una acció conjunta dins la cambra. També és veritat que cap enfora és molt potent veure com diferents llistes electorals amb ideologies tan diferents tenen punts en comú tan clars, és una fortalesa.

Nosaltres hem après des de fa un any i mig a viure el dia a dia, a afrontar el que ens pertoca ara i a intentar no fer gaires plans de futur, perquè el futur per a nosaltres és la setmana següent. El que compartim amb els presos és que tenim ganes de sortir d’aquesta presó preventiva i afrontar el judici i que tinguin veu per explicar tot el que no va passar, començar a desmuntar aquest relat de rebel·lió i sedició, que és un relat jurídic fictici per tenir una eina per poder ficar-los a la presó. Per a nosaltres és molt important el judici per després passar a la següent etapa. La presó provisional et posa en una situació personal bastant ingestionable perquè no hi ha temps, no hi ha explicacions de fins quan.

Amb el Raül i els nens sempre hem fet una pinya molt forta. Com ho portem nosaltres al final els ajuda i els dona un mirall de com portar-ho ells. En el moment en què som conscients de la situació que ens toca viure, el que hem de fer és unir esforços per estar el millor possible. Evidentment no entenen moltes coses, però és que no les entén la majoria de la ciutadania. I això els ensenya que de vegades s’ha de viure amb la incertesa i no vol dir estar malament, vol dir viure amb la incertesa. Ara afrontarem el judici, i potser el que més els neguiteja és tornar a fer aquests 1.500 quilòmetres de distància en un sol dia per veure’l dues hores. Aquests 1.500 quilòmetres no només és fer-los, sinó que arribes en unes condicions en què les trobades de vegades no són de tanta qualitat. Però com que serà temporal, ens ho agafarem com a temporal. A ells el que els motiva és veure’l i estar junts, això passa per davant.

Aquesta serà una altra de les incògnites. La sala en què finalment es farà el judici al Suprem és molt petita. Hi ha molts advocats, ajudants dels advocats, tots els acusats, els observadors internacionals que volen assistir-hi, tots els familiars que hi volem ser, i és una incògnita. La veritat és que no ho sabem, esperem que sempre que hi vulguem anar hi puguem assistir, però sobretot suposo que sí que hi podrem ser en el moment en què declarin ells.

Confio que hi hagi absolució. La primera prova que hem pogut veure, la setmana passada, són unes imatges davant d’Economia on es veu clarament que han estat manipulades i que n’hi ha que no són d’aquell espai. Ells han de provar l’acusació i no sé d’on trauran les proves de rebel·lió, que està subjecta a l’ús de la violència. El que tenim tots clar aquí és que no hi ha hagut violència. Ho hauran de provar.

La reacció del carrer esperem que sigui com la de fins ara, sempre democràtica, pacífica i massiva. Això és el que a ells, a les famílies i a la ciutadania en general ens dona la força. Això no és un procés a nou, onze o quinze persones, això és un judici a la democràcia. Esperem que a fora del Tribunal Suprem, a Madrid, o en altres indrets a Catalunya es vegi un suport massiu, pacífic i democràtic.

Com han estat fent fins ara, donant suport als drets fonamentals del poble de Catalunya. Fa pocs dies van signar una carta els expresidents del Parlament i del govern demanant un judici just i que es busquin altres mesures que no siguin la presó preventiva. Políticament el govern i el Parlament estan a favor de seguir lluitant pels nostres drets. I aquí es vulneraran els drets de tots si hi ha una sentència condemnatòria.

Sí, és un llibre de molta anàlisi política, d’allò que es va fer, on som i on volem anar. I si vols fer propostes de futur has d’analitzar com hem arribat fins aquí i què estem fent. Ara, sempre amb el cap ben alt. Som on som, i això és un trampolí per arribar on volem anar.

Com ho veig jo, ells ja són els nostres líders, sempre ho seran, pel que van representar per a la ciutadania i per la feina que estan fent ara a la presó o l’exili. A la presó i a l’exili ja tenim grans líders, ara n’han de sortir més, i això requereix temps. En aquest procés, un dels reptes que tenim és com gestionem el temps, perquè tothom té molta pressa, però de vegades les coses requereixen un cert temps. En aquest sentit, el que diuen no és un retret, és que calen també nous lideratges per continuar tirant endavant aquest procés.

El Raül sempre diu aquesta frase; si no el primer cop el segon que el vaig anar a veure a la presó, em va dir: “Diana, zero retrets.” Hi ha moments en què quan vius una cosa molt intensament que té conseqüències tan clares com el que estem vivint, el primer que et surt és aquesta reacció, però com bé diu al llibre, no hi ha d’haver retrets, perquè hem de seguir caminant. Si ens quedem en el passat amb retrets del que es va fer, no ens deixen avançar. Podien haver passat coses que podien fer mal, però ara hem de tirar endavant. Tant els que estan a l’exili com els que estan a la presó estan fent una feina molt important per tirar el procés endavant.

És que veiem una dreta molt desfermada amb la vulneració de tots els drets. Ells sempre s’agafen a l’extrem més extrem d’aquesta suposada democràcia que tenim, d’aquestes eines democràtiques que tenim, i el que vol dir el Raül amb això és que si entre aquestes eines tinguéssim la pena de mort, estarien en aquesta situació. En aquest judici, una de les acusacions és Vox, i Vox està demanant més de 700 anys de presó als nostres familiars, al govern, a la presidenta del Parlament. Sempre es posen a l’extrem, i el que diu el Raül és que allà on hi hagi l’extrem és on els trobarem.