“El govern PSOE-Cs és tant o més letal que PP, Cs i Vox”

Jo vinc de l’època en què alguns dèiem que CDC no era un partit independentista però que en el partit hi havia independentistes. I el 1982 amb 17 anys ja milito a la JNC, que té al símbol l’estelada i que debat l’autodeterminació. A alguns no ens ha calgut la sentència del Tribunal Constitucional de l’Estatut del 2010 per tenir la convicció que la independència és la millor proposta. Justament això fa que la lògica del “tenim pressa” no m’hagi agradat mai. I 23 anys de diputat a Madrid, que alguns em retreuen, m’han reafirmat que Espanya és incapaç de formular una idea sobre ella que satisfaci les mínimes demandes de la societat catalana en termes de nació, llengua i autogovern. Tinc la mateixa convicció que tenia i el procés ha tingut una enorme capacitat de despertar moltes energies col·lectives i s’ha d’aprofitar, però també s’han comès errors i toca repensar i reimaginar el camí. Hi ha discussions pendents. Una és acceptar el que va passar l’octubre del 2017 i singularment a partir del 27-O: allò no va funcionar com es preveia. Des del 2012, el vot independentista és el 47% i calen majories més àmplies. I el procediment ha de ser de pulcritud democràtica absoluta. I hi ha els límits de la complexitat social i demogràfica del país: el 47% està més concentrat en uns territoris, i Catalunya és tant Vic com Cornellà. Cal saber gestionar la complexitat sabent preservar el valor suprem de “som i serem un sol poble”.

No ho crec. La Crida parteix d’una aspiració que tothom sabia que no era realitzable: una unitat orgànica del conjunt de les forces independentistes. Agradi o no, des del naixement del catalanisme al segle XIX Catalunya ha tingut sempre expressions partidistes diferenciades, sempre! L’aspiració a un únic partit com a Escòcia i al Quebec no respon a la pluralitat catalana, que té sempre opcions més de dretes o d’esquerres, més arrauxades o assenyades.

Sí, els vincles emocionals i afectius pesen molt. A Jordi Sànchez el conec des de la Crida a la Solidaritat, a Josep Rull des dels 17 anys a la JNC, a Jordi Turull des que érem regidors, a Quim Forn des de la Facultat de Dret. Me’ls estimo, hi he discutit, però amb ells he compartit grans causes. Les discussions de fons sobre els límits de majories i de regles i de què és independència al segle XXI les necessitem, però en un context de presons injustes i d’un exili dur, d’un procés penal que amenaça amb penes altíssimes, els debats són molt difícils. Pesa l’emoció del sentiment d’injustícia, la impotència i la ràbia. Però són debats imprescindibles. Que els presos encapçalin les llistes és una aposta política per denunciar la injustícia i ho puc compartir. Em preocupa que l’excepcionalitat no ens permeti tenir discussions que convé tenir si es vol avançar cap a l’objectiu. Si no, el risc és l’enquistament.

No em sento víctima de res. Però és cert que algunes reflexions que alguns fem en públic, molts en privat te les reconeixen.

Sí. La meva posició era donar temps al diàleg obert entre la Generalitat i el govern de l’Estat i no precipitar la caiguda de Sánchez. A la pràctica, l’opció de la Generalitat va vincular l’èxit de la negociació a la tramitació del pressupost, i això provoca la crisi del relator i al final el PSOE decideix que l’escenari que busca ja no és el pressupost sinó l’avançament electoral. Veurem quin resultat hi ha el 28 d’abril i si l’avançament que hem provocat fa que estiguem en una posició de més força que la que tenim o menys. El 28-A veurem si va ser un encert o no.

És l’experiment del TBO. Quan tens una posició de força com ara amb vuit diputats i ets decisiu per a la governabilitat d’Espanya, no sé si és gaire intel·ligent arriscar-te a perdre-la. Espero que el 28-A els diputats de JxCat continuïn sent decisius. Dels altres escenaris, el govern de coalició PSOE-Cs, que rebrà molta pressió a favor del món econòmic i probablement de governs europeus en ple auge dels populismes, és més pervers que el del PP, Cs i Vox. L’acord PSOE-Cs és molt temptador des del punt de vista de l’estabilitat europea i és pèssim per a Catalunya, perquè Cs al govern d’Espanya bloqueja tota perspectiva d’acord positiu. El del PP-Cs-Vox excitaria la societat catalana, i el del PSOE-Cs seria menys excitant però tan letal o més que el de les tres dretes.

El col·lapse l’únic que provoca és el col·lapse de Catalunya. En un conflicte polític, només la negociació política el resol, no hi ha alternativa. I l’Estat no es col·lapsa. No es pot governar contra Catalunya però tampoc governar Catalunya ignorant la força que segueix tenint l’Estat.

Seria un bon titular. En la primera legislatura de diputat el més emblemàtic és la supressió del servei militar obligatori, que era una demanda molt antiga de la societat catalana, i després la força de Catalunya humiliada pel PP és la que expulsa el PP. Del que estic més orgullós d’aquests 23 anys és de resoldre molts problemes concrets de la societat catalana i d’haver fet fora el PP i Mariano Rajoy del govern. El catalanisme no havia exercit mai en quaranta anys la seva força amb aquesta contundència com l’1 de juny del 2018.

No és qüestió de valorar més o menys, sinó que el soroll que fem a les xarxes socials no ens pot fer oblidar que el que és determinant per a la vida de la gent són les lleis que fem. La feina principal d’un diputat no és fer piulades enginyoses, i se n’han de fer, sinó dedicar esforç i talent a discussions parlamentàries que millorin la vida de la gent. Si oblides això, degrades la democràcia, en fas un espectacle.

No, continuo sent del PDeCAT, en vaig ser fundador, recull la millor tradició de Convergència i jo em sento molt convergent. El que sí que crec és que aquest espai necessita les discussions pendents, i més quan a la societat catalana hi ha demanda d’un sobiranisme serè i tranquil, exigent però amb vocació d’utilitat. Aspiro a tenir una certa coherència. M’agradaria que el PDeCAT es mogués en aquesta direcció i hi treballaré.