EDUARD RIVAS
ALCALDE D’ESPARREGUERA (PSC)
“El discurs de blocs és artificial al món local”
xoc “La política municipal està patint una mimetització de la política nacional” pactes “La lògica freda de partits no facilita governs més amplis” judici “No m’agrada veure el govern del meu país assegut als tribunals”
És impossible fer el mateix discurs al Parlament que en un Ajuntament. Això és un problema dels partits, o de segons quins partits
El socialisme català, en la seva globalitat, al llarg de tota la seva existència, ha volgut representar el catalanisme popular
L’1-O volia simbolitzar les ganes d’un poble que vol, que volem, votar, però errem en les formes. Es va pagar un preu molt alt
El PSC s’ha tornat a fer fort a Esparreguera. En les eleccions del 2015, Eduard Rivas va obrir el camí de la recuperació d’una força política que s’havia anat esfondrant com un castell de cartes. En aquests últims, de comicis, els ciutadans han revalidat el seu projecte amb una pluja de vots que l’han deixat a dos regidors de la majoria absoluta.
Sorprès?
Uns resultats com aquests feia molts anys que no els trèiem a nivell municipal. Després de la fi de l’època postdictadura de les grans majories absolutes dels primers alcaldes democràtics, els socialistes d’Esparreguera vam patir una desfeta el 2011: vam passar de vuit a dos regidors. El passat mandat vam poder començar a remuntar i vam obtenir-ne sis. I ara nou. I no, no m’ho esperava. Estic aclaparat.
Però a què atribueix aquest bon desenllaç, a mèrits propis o al creixement del socialisme a tot l’Estat?
Jo crec que hi han influït les dues coses. A nivell general, el nostre partit, després d’haver fet una travessia al desert, ha rebut una onada a favor, i això ajuda, és clar. Però al mateix temps, si analitzem cas per cas, s’ha premiat la gestió d’alcaldes que han prioritzat molt el contacte proper. I aquesta va ser una de les nostres banderes en el passat mandat. El nostre lema el 2015 era Obrim Esparreguera. Havíem tingut dos mandats molt difícils, amb grans dificultats de diàleg polític que es va traduir en una falta d’apropament a la ciutadania.
Han renovat el pacte amb Esparreguera en Comú [abans Iniciativa], que aporta aquests dos regidors que garanteixen la majoria absoluta. Com ha viscut el debat de les aliances dites naturals i antinaturals en altres municipis?
Els partits fem un mal favor amb els titulars que donem. La gent vota un ple que escull un alcalde i, per tant, totes les aliances són legítimes i lícites, i el que mai hauria de passar és el que ha passat a Barcelona, amb grans crítiques que inclús han vorejat la qüestió més personal. La política municipal està patint una mimetització de la política nacional. I això és un problema dels partits, o de segons quins partits, perquè és impossible fer el mateix discurs al Parlament que en un Ajuntament. Les lògiques són diferents. Els projectes locals han de tendir a unir-nos, no a separar-nos. És absurd haver d’aprovar un conveni o una iniciativa d’inversió d’un equipament nou i que es facin discursos de blocs que són artificials. No existeixen en la política municipal, només es fan per donar sortida a l’altaveu del discurs nacional. Són proclames buides, de confrontació.
Vol dir que s’ha erosionat, la política municipal?
Quan vam sortir de la dictadura, hi havia un país per fer i tot sumava. Tant eren les sigles, l’interès públic era primer. I això s’està perdent, sí. I jo m’ho miro amb pena.
Durant la campanya va confessar que la seva ambició era fer un govern ampli d’esquerres, progressista i catalanista. Hauria arribat a acords amb més grups i tot, entenc?
Jo soc molt utòpic. Si em demanes quin seria el meu govern ideal, et diria el que t’acabo de dir: el que ja s’havia fet en els primers ajuntaments democràtics. Hi havia un alcalde o una alcaldessa del partit X i persones d’altres partits duien carteres perquè es considerava que eren els millors que les podien dur. Què passa ara? Que la lògica freda de partits no facilita aquests governs més amplis.
S’identifica amb el que alguns anomenen les restes del sector catalanista del PSC, on se l’acostuma a adscriure a vostè?
Reconec el PSC com una força catalanista des de la seva gènesi. Tot el partit. Entenent, però, les etiquetes que històricament s’han associat per classificar diferents sensibilitats, és injust negar que el socialisme català, globalment, al llarg de tota la seva existència, ha volgut representar el catalanisme popular i la idea de Catalunya com un sol poble. Dit això, tinc els meus referents polítics i personals i des d’aquesta vessant m’identifico plenament en les idees, però sobretot en l’honestedat de la trajectòria de Raimon Obiols, de qui he après molt al llarg dels anys. Però personalment també soc hereu i he après molt de companys i alcaldes socialistes del Baix Llobregat. Una barreja curiosa i interessant, atenent-nos a la pròpia història interna del PSC.
Què entén per catalanisme?
Defensar els interessos de Catalunya. Que no vol dir anar en contra de ningú, tot al contrari, implica buscar aliances. Jo l’entenc des d’una vessant molt àmplia. Jordi Pujol deia que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya i penso que és una bona descripció perquè tothom, o gairebé tothom, s’hi pot sentir identificat. Avui el catalanisme ha acabat molt mal vist i tot es divideix en independentistes o unionistes. I ha quedat un gran buit: el de la gent que estimem Catalunya, que ens sentim catalans, i que no acceptem aquesta concepció binària del país. Hi ha un camp mitjà molt ampli en què ens podem sentir còmodes molta gent del país.
En el seu discurs d’investidura va dir: “Som i serem un sol poble, no volem que s’etiqueti a ningú”.
I que ningú quedi enrere, també vaig dir. Els 21 regidors que formem el consistori hem de prioritzar el bé comú, que és el nostre municipi, i tots ens hem de respectar, perquè tots representem una part del poble. Tenim la responsabilitat com a Ajuntament de generar cohesió social. Hem de ser generadors de convivència, no de problemes. És elemental, però s’ha de dir en un moment en què està tan de moda etiquetar bons i dolents.
Com va viure l’1-O?
Van ser, i ho continuen sent, uns moments complexos, de falta de solucions polítiques a problemes que són polítics. Fins que no s’encarrilin on s’han d’encarrilar tindrem aquesta situació estranya en la política catalana. Durant els plens del 6 i 7 de setembre, em feia creus que s’aprovessin unes lleis amb majories simples. La política catalana la fem des de l’emoció, i això és perillós. L’1-O volia simbolitzar les ganes d’un poble que vol, que volem, votar, però errem en les formes. Es va pagar un preu molt alt, la descohesió al país, i això és el que un governant no ha de permetre mai que passi. Recordo la carta del president Torra que els alcaldes vam rebre per fax una matinada en què ens demanava que poséssim a disposició els espais electorals. Qui organitza els espais electorals en un Ajuntament no és l’alcalde, és el secretari. Aquí s’han confós moltes coses. Ho vaig viure, doncs, amb tristor: què estem fent?, em deia. I, és clar, sense deixar de pensar ni un moment en el poble d’Esparreguera.
Patia per si venien les forces policials a atonyinar els veïns?
Per sort, aquí no hi va haver cap ensurt com en pobles veïns com Sant Esteve Sesrovires. Va ser angoixant. Ho vaig començar a viure amb neguit quan vaig veure les lamentables imatges que apareixien a les televisions. Els alcaldes de la zona vam estar coordinats per veure què havíem de fer si això anava a més i per reclamar, en aquest cas al meu partit, que parlessin amb algú que fes parar tot allò. Estàvem tots molt espantats.
Què el va motivar a escriure una carta al rei (al qual, per cert, el consistori va declarar ‘persona non grata’) per recriminar-li el seu discurs del 3 d’octubre?
Intentant ser empàtic i entenent totes les posicions, incloent-hi el discurs i la posició del cap de l’Estat, en la seva al·locució vaig trobar a faltar una reflexió a la necessària reconciliació entre catalans. Per mi hi va mancar una apel·lació a l’esperança de refer ponts i a retrobar-nos com a país basant-nos en l’entesa i el diàleg.
I del procés judicial, quina opinió en té?
No m’agrada veure el govern del meu país assegut als tribunals. Ni tampoc m’agrada veure gent en presó preventiva per unes decisions que em poden agradar més o menys. Però màxim respecte a la justícia; l’hem de deixar treballar.
Quins són els seus projectes prioritaris per a aquest mandat?
Tenim un problema estructural d’urbanisme. Durant molts anys no es va planificar. El nostre POUM és un text refós del 1996 d’un pla d’origen del 1986. Per tant, antiquíssim. Parlem d’un poble que tenia 10.000 o 12.000 habitants i ara en té 22.000. Si a això hi sumem els vuit anys de tempestes polítiques, amb mandats molt moguts (el del 2011-2015 teníem el rècord a Espanya de grups polítics: nou i dos regidors no adscrits), ha sigut molt difícil avançar. Encara tenim barris, en origen punts disseminats, sense serveis essencials, d’il·luminació i de clavegueram i tot, i això és una prioritat absoluta. Tenim molta obra per fer, que no s’ha fet en 40 anys de democràcia, per dignificar la vila. També hem posat molt l’accent en matèria social, i això a pesar de les competències dels ajuntaments. Que no és la nostra obligació? La gent, si té un problema, ve aquí, no li expliquis que no és feina teva. Amb el canvi de govern que hi va haver el 2015, vam apujar moltíssim les diferents partides. Esparreguera va sortir en un informe com el segon municipi de Catalunya i el setè d’Espanya en inversió social.
També s’ha compromès a fer una política cultural de més alta intensitat. En què es traduirà?
Aquí es dona una paradoxa. La gent de Catalunya, i d’arreu, ens coneix per la Passió. I en canvi estem en un moment que per la crisi i per altres raons hi ha una mancança de lideratge municipal pel que fa la cultura. D’aquí que a la nostra llista hi vam sumar el compositor Juan Jurado, amb molta experiència, i li vam encomanar aquesta missió: liderar de nou la cultura des de l’Ajuntament, no només la popular, amb una programació atenta al teatre, a la poesia, al nostre llegat històric, perquè crec que Esparreguera ha de retrobar orígens... Per exemple, tenim un projecte molt ambiciós per a un dels nostres patrimonis únics, la colònia Sedó. Hi ha molta feina a fer de recuperació, de dignificació, de reivindicació de tota la seva riquesa per al propi poble i de gestar estratègies per al turisme. Confiem que la Unió Europea ens pugui ajudar a finançar-lo.
Amor per la política: és el més veterà del ple... i només té 35 anys
Té 35 anys, però, paradoxalment, és el més veterà del ple. Acumula moltes hores de vol en la política, i no només en la local. El seu somni era fer relacions internacionals, i el va fer realitat durant set anys treballant frec a frec al Parlament europeu amb Raimon Obiols, a qui considera el seu “mestre”. És politòleg de formació. Sempre ho va tenir clar. Diu que de petit, quan a l’escola algun professor idealista preguntava a classe qui volia canviar el món, no tardava a alçar la mà. “Jo.” Però la dimensió macro mai va ocultar la micro. En paral·lel a la seva feina a Brussel·les, la vida política del seu municipi també el tenia ocupat. Per això, sent tan jove, és el més vell. Es va estrenar de regidor el 2007. Va tastar govern, però, a partir del 2011, també oposició. Els socialistes d’Esparreguera van patir una crisi i en les eleccions del 2015 el van nomenar el seu cap de llista.
Malalt de les noves tecnologies, amant de la lectura, de la música i, sobretot, de viatjar (aquest estiu se’n va al Canadà amb tota la seva família, dos fills molt petits inclosos). Si té ambició per escalar posicions en el partit, ho dissimula prou bé. “Estic molt a gust on soc.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
