Política

MONTSERRAT NEBRERA

PROFESSORA DE DRET CONSTITUCIONAL

Un espai per a l’esperança

“Si alguna cosa no canvia en la relació entre l’independentisme esbojarrat i l’Estat profund, el problema romandrà enquistat

Diverses veus i projectes s’han aixecat en els últims temps reivindicant un catalanisme que, pel fet de ser-ho, no pregunti a qui s’hi vulgui apropar sobre el seu sentiment de pertinença. El temps dirà si són capaços d’unir-se sota una sola referència fent realitat, també en aquest nivell, la dita que “la unió fa la força”. Ara per ara les raons per les quals no ho haurien de fer són imperceptibles, sobretot perquè ja són massa les evidències de l’espai ideològic abandonat per la resta de formacions polítiques.

Les enquestes diuen de forma recurrent que a Catalunya majoritàriament la gent se sent tan catalana com espanyola. El més normal estadísticament parlant potser és també l’actitud sociopoliticament més tendent a la normalitat. Al cap i a la fi, el catalanisme és la manera catalana de ser espanyol, i per tant, la singularitat existeix, com de ben segur en molts altres indrets d’Espanya, fent-ne una realitat política complexa on romandre en la unitat implica el respecte per la diferència de les parts i la lleialtat sincera en el tot.

Pel que fa a Catalunya, ben cert és que hi ha gent entestada a pensar Espanya com a sinònim de repressió, com també ho és el fet que hi ha qui assimila Catalunya amb una voluntat unànime d’encetar projecte propi. Però per molt que es capfiquin els bàndols enfrontats i se’n faci ressò una premsa que viu de la notícia (la notícia, com la novel·la, atrau més quan no l’espatlla la veritat), el cert és que hi ha una majoria sentimentalment arrelada a la idea de la convivència i més o menys compromesa amb l’ideal de la concòrdia.

Aquesta gent haurà pogut votar en el passat partits polítics diversos i per ben diverses raons: deixar-se endur per l’onada, intentar contrarestar-la, patir la por que guanyi l’altre. Tothom és susceptible de caure en el parany de la basarda, de la indignació irracional, de la creença en fórmules màgiques tan immediates com reclama la pressa present. “Tenim pressa”, es diu tot i saber que sol ser dolenta com a companya de viatge per a les coses importants.

Igual que cal parar atenció al que es desitja perquè es pot aconseguir, també fora necessària l’avaluació global d’una jugada per tal que no acabi rebotant l’arma llancívola sobre els nostres caps. Vull dir amb això que per tal que Catalunya guanyi el futur amb la dignitat i riquesa que ha caracteritzat bona part de la seva història, caldrà que tothom hi perdi una mica. Per començar, han de perdre protagonisme els partits que en aquest assumpte han tingut el paper més destacat en l’incendi que amenaça de calcinar les nostres esperances de reconciliació, uns partits que tothom pot ubicar i identificar, per molt que en algun cas ara vulguin fer veure que no hi eren, o no van dir, o que no van avalar la radical criminalització de l’altre pel fet de pensar diferent. No sé si es pot dir fractura al que a Catalunya vivim des de fa uns anys, però hi ha una baralla sostinguda entre els que a cada bàndol consideren traïdors els integrants de l’altre, sense cap autocrítica, sense cap compassió. “Ni oblit ni perdó”, diuen. I ho diuen a tots dos fronts, de vegades en la mateixa llengua.

Tanmateix el que defenso no es pot qualificar d’equidistància, perquè hi ha un bàndol que de manera expressa i antipedagògica ha dit a la gent que a “cop de falç” arribaria a l’Arcàdia feliç, afirmant que hi ha una possibilitat de saltar-se la llei dins del sistema. La mateixa gent que ara davant el Tribunal Suprem ha de dir que tot era una pantomima, o que des de fora d’Espanya o de la presó continua fent creure que la república és un fet o que està a tocar. Però també és cert que, dia rere dia, una part del que podríem anomenar “l’Estat profund” ha manifestat de forma poc elegant la seva finalitat comprensible: que el propi estat romangui unit. Com si ho pogués ser a qualsevol preu, com en altre temps el combat contra el terrorisme negre va arribar a la justificació dels GAL.

I vet aquí el quid de la qüestió: si alguna cosa no canvia en la relació entre l’independentisme esbojarrat i l’Estat profund, el problema romandrà enquistat a risc fins i tot que el bàndol amb voluntat de marxar obtingui majories per fer impossible continuar parlant de la unió. Una unió tan necessària com satisfactòria si es fa des de la llibertat. Una unió impossible des de la imposició. Caldrà molt temps d’altres missatges de mestres, periodistes i polítics, caldran altres actituds. Si una alternativa de govern es vol aixecar a Catalunya per a la seva reforma i l’impuls d’un nou concepte d’unitat, cal que abans que res sigui capaç de demostrar la seva pròpia unió. Hi ha un espai per a l’esperança, i desitjo de tot cor que la gent que l’ha de bastir estigui a l’alçada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Gantz guanyaria per la mínima els comicis a Israel amb el 90% de vots escrutats

Jerusalem

Òmnium i l’ANC commemoraran el 20-S amb un acte “pels drets i les llibertats” davant el Departament d’Economia

barcelona

Els sindicats catalans acusen la classe política d’“irresponsabilitat” per la repetició electoral

barcelona

Foment del Treball reclama un nou govern “amb màxima celeritat” després del 10-N

barcelona

El Parlament Europeu aprova 100 milions d’euros més per a investigació i Erasmus

barcelona

Telefónica compra el 50% del negoci d’alarmes de Prosegur

barcelona

Catalanistes moderats reclamen estratègies “possibilistes” a l’independentisme i un “gran consens” amb l’Estat

barcelona

Torra anuncia una inversió de 20 milions al Sincrotró Alba

Cerdanyola del Vallès

L’Eurocambra rebutjarà qualsevol acord del Brexit que no inclogui un pla de contingència irlandès

Brussel·les