La llarga marxa xinesa
El règim commemorarà, la setmana vinent, el 70è aniversari de la fundació de la República Popular
Pequín té la vista posada en l’horitzó del 2050, amb l’objectiu de superar els EUA com a potència global
Tot és a punt a Pequín per al 70è aniversari de la República Popular de la Xina (RPX), una fita que es commemorarà dimarts vinent amb focs artificials, una espectacular desfilada militar al centre de la capital i un discurs a càrrec del líder suprem, el president Xi Jinping.
Des del 1949, quan Mao Zedong va derrotar l’exèrcit nacionalista del general Chiang Kai-shek i va fundar la república popular, la Xina ha recorregut una llarga marxa que l’ha convertida en la gran potència econòmica, militar i tecnològica que coneixem avui. “La Xina és la segona economia del món i el primer país industrial, en comerç i en reserves de divises”, es vantava, dimecres en un acte a Madrid, l’ambaixador xinès a Espanya, Lyu Fan, que situava el 2020 com l’any de l’“eliminació de la pobresa absoluta” al país.
Enrere queden les col·lectivitzacions agrícoles i les morts per fam del Gran Salt Endavant (1958-60), les purgues de la Revolució Cultural (1966-76) i l’inici de les reformes promogudes per Deng Xiaoping, l’impulsor de l’obertura al mercat que va propiciar el formidable creixement del gegant asiàtic. L’economia planificada va anar cedint terreny a les anomenades àrees econòmiques especials, una mena de zones d’excepció on “se suspenia el sistema econòmic socialista i es permetien experiments capitalistes”, explica l’historiador Rainer Zitelmann.
Amb la progressiva obertura al mercat, sempre sota l’atenta mirada del partit únic, la Xina va anar consolidant la seva posició en el nou món globalitzat, fins al punt que, el 2017, poc després de l’arribada del proteccionista Donald Trump a la Casa Blanca, Xi es va presentar en el fòrum econòmic de Davos –la cita anual de l’elit mundial als Alps suïssos– com el defensor de l’ordre econòmic liberal.
Però l’obertura controlada del règim, que ha permès taxes espectaculars de creixement i la consolidació d’àmplies classes mitjanes, ha anat acompanyada d’una fèrria vigilància del Partit Comunista Xinès (PCX), que manté el monopoli del poder.
Guardià de l’ortodòxia
Xi Jinping, en el poder des del 2013, encarna aquesta línia d’ortodòxia. El president, i secretari general del Partit Comunista, va arribar a inscriure el seu propi “pensament sobre socialisme amb característiques xineses” dins la Constitució del país i a suprimir la limitació de mandats per perpetuar-se al capdamunt de l’estat.
Xi ha utilitzat la que vol ser una presidència vitalícia per assegurar el poder absolut del partit, consolidant un règim autoritari que restringeix llibertats civils, incloent-hi l’accés a internet i a xarxes socials. “Existeix un pacte implícit entre el Partit Comunista (és a dir, les elits governants) i la població: «Us garantim el creixement econòmic i la prosperitat a canvi que no qüestioneu el nostre poder per prendre decisions»”, resumeix l’exministre Josep Piqué en el seu llibre El mundo que nos viene. El PCX blinda les seves defenses davant hipotètiques amenaces. “El temor més profund del partit és que hi hagi alguna mena d’agitació, un esdeveniment intern o extern que fomenti una crisi que pugui posar fi al seu domini”, explicava, al març, durant la sessió anual del l’Assemblea Popular Nacional (Parlament), el corresponsal de l’agència Reuters Ben Blanchard. “La lliçó que l’actual direcció va aprendre de l’URSS és que, quan es qüestionen al partit els principis en què se sustenta el monopoli del poder, deixant entreveure llibertats polítiques o més transparència, has perdut”, observa el sinòleg i historiador Michel Bonnin, citat per Le Monde. En aquest sentit, la missió de Xi, que ha obert una guerra per eradicar la corrupció dins el partit, és garantir la pròpia supervivència del PCX combinant la flexibilitat tàctica amb la fermesa dels principis.
El 70è aniversari de la RPX, d’altra banda, no arriba en el millor moment per a Xi. La guerra comercial amb els EUA i, sobretot, la crisi de Hong Kong, que posa en qüestió els fonaments del sistema polític continental, amenacen l’estabilitat i la imatge de la Xina, sense oblidar les condemnes internacionals pel tracte de la minoria uigur, a Xinjiang, i el torcebraç permanent amb Taiwan, la “província renegada”. Tot i les dificultats, els líders xinesos tenen una data fixada en l’horitzó, el 2050, l’any en què aspiren a superar els EUA com a potència hegemònica global. “Superar els EUA només o rellevar-los com la potència que domina el món?”, es preguntava Yann Mens, a la revista Alternatives économiques. “De moment, només el primer objectiu sembla en el punt de mira de Pequín.” La llarga marxa continua.
