“La lluita pel dret a la protesta s’inicia ara”
Diferents advocats comparteixen que qualificar l’1-O de sedició pot obrir la porta a criminalitzar, amb penes de presó molt altes, les mobilitzacions al carrer
La resolució marca uns límits, que es debatran a Europa, amb les euroordres i el TEDH, “a més d’interpel·lar la societat civil i que es puguin teixir aliances entre col·lectius diferents”
Si encaixar els fets de la tardor de 2017 a Catalunya en un delicte de rebel·lió, com defensava la fiscalia, era refusat per una judicatura catalana i espanyola valenta en no veure-hi violència, el fet que el Tribunal Suprem els hagi rebaixat a un delicte de sedició tampoc és compartit per bona part d’advocats i magistrats progressistes, que en una lectura ràpida de la sentència hi veuen una porta oberta per criminalitzar tota dissidència política i qualsevol dret de protesta, com cada dia exerceixen activistes de la PAH per aturar desnonaments. L’associació de jutges i jutgesses Àgora Judicial, el centre Irídia i la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia del Col·legi d’Advocats de Barcelona són de les primeres entitats que han fet comunicats força crítics amb la resolució.
“És una sentència dura i el Tribunal Suprem tenia alternatives abans d’absoldre. Entre el delicte de sedició i la desobediència hi ha grisos”, afirma Joaquim Bages Santacana, advocat i professor de dret penal a la Universitat de Barcelona (UB). L’aixecament públic i tumultuari, que requereix aquest delicte, és castigat de deu a 15 anys de presó, si són autoritats. “Hi ha modalitats atenuades de la sedició, com el fet de no haver provocat una greu pertorbació a la funció pública, que baixa la pena d’un a dos graus, però en la sentència –continua Bages– s’interpreta la sedició de forma molt àmplia i laxa.” Una definició tan oberta, sosté, que hi cabrien uns desordres públics, castigats de sis mesos a tres anys de presó.
Per la seva part, el penalista Miguel Capuz apunta que en els fets provats de la sentència “el Tribunal Suprem reflecteix el que considera que va passar aquells dies a Catalunya i després hi fa un encaix jurídic concret”. Capuz troba correcte que es qualifiqui d’alçament tumultuari: “El concepte és com en l’alçament de béns. Van fer un aixecament de la legalitat vigent en aprovar unes lleis.”
La penalista Laia Serra, però, és força crítica: “En un delicte de desordres públics s’exigeix que hi hagi una violència sobre les coses, i en el delicte de sedició, que és superior, es considera en la sentència que no és necessari. A més, els condemnats, no hi eren el 20-S i l’1-O, però se’ls penalitza pels resultats de convocar un referèndum d’autodeterminació, que ja fa anys que va ser despenalitzat. És surrealista!” Serra, especialista en drets humans, fa una lectura més enllà de les detencions dels 9 CDR i ara la condemna als independentistes catalans, ja que considera que el Suprem ha marcat uns límits legals, unes regles de joc. “Fixats els fonaments jurídics, s’inicia una nova etapa que interpel·la tots els juristes, i ara comença la batalla legal sobre la defensa dels drets polítics i del dret de protesta, amb el pronunciament de tribunals a Europa, amb les euroordres, i al Tribunal Europeu de Drets Humans.”
L’advocada afegeix que “Catalunya deixarà un llegat jurídic de la defensa del dret a la protesta”, amb els casos dels independentistes catalans i amb la protesta d’envoltar el Parlament del 2011 contra les retallades del pressupost de la Generalitat per la ferotge crisi. En aquest cas, hi ha alguns dels vuit joves condemnats a tres anys de presó pel Suprem, tot i haver estat absolts per l’Audiencia Nacional, que ja esperen la resposta del TEDH. Mentre que d’altres penats, com un defensat de Serra, encara esperen la resposta de l’empara de Tribunal Constitucional per poder anar a Europa. Precisament, recentment el cas del Parlament va ser notícia en destapar-se que el ponent, el magistrat Cándido Conde Pumpido, volia donar-los la raó i tombar, sense escoltar-los, el càstig que els va imposar el jutge Manuel Marchena, el mateix que ha redactat la condemna als independentistes catalans.
Per Serra “aquesta nova etapa” també pot ser l’oportunitat “d’eixamplar la base i teixir aliances entre diferents col·lectius, moviments socials i de la societat civil” per buscar eines per superar aquesta limitació de drets fonamentals, com ha fixat el Suprem.
“Exòtic dret”
Hi ha qui sosté que el Suprem ha marcat el límit perquè no tota protesta ciutadana sigui qualificada de delicte de sedició en la plana 283 de la sentència. “El dret a la protesta no pot mutar en un exòtic dret a l’impediment físic als agents de l’autoritat a donar compliment a un mandat judicial, i fer-ho de forma generalitzada en tota l’extensió d’una comunitat autònoma en la qual per un dia queda suspesa l’execució d’una ordre judicial. Una oposició puntual i singularitzada exclouria alguns ingredients que podrien derivar-nos a altres tipicitats. Però –continua el Suprem– davant un aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de forma estratègica, no és possible eludir la tipicitat de la sedició.”
Per a Laia Serra, “es una sentència autojustificativa, no argumentativa o deductiva”. Una visió compartida per Bages que exposa que en analitzar-la a classe amb els alumnes va ser-li “difícil” d’explicar-la perquè conté “filigranes retòriques”. Per exemple, en el cas de la llavors presidenta del Parlament, Carme Forcadell, considera un excés condemnar-la per sedició per haver permès fora de les vies legals el debat parlamentari i que s’aprovessin unes lleis ja que “hi ha altres mesures per a qui vulnera la legalitat constitucional perquè la via penal és l’última ràtio”.
De les penes imposades, l’advocat manifesta que no es compleix el principi de proporcionalitat, que fixa que les penes han de ser més elevades quan els fets siguin més greus. Afegeix que pot haver-hi uns desordres públics agreujats però a la majoria dels nou presos polítics se’ls ha castigat com si fossin autors d’un homicidi, pena d’entre deu i quinze anys de presó. En aquest sentit, la Comissió de Defensa, en el seu comunicat, manifesta que “l’acarnissament en la concreció de les penes criminalitza el conjunt del moviment independentista i també l’acció política i cívica de qualsevol dissidència política”.
L’error amb Bassa
Un altre fet xocant per al professor Bages és que el delicte de sedició sigui en concurs medial amb la malversació, és a dir que era necessari sostreure fons públics per dur a terme l’alçament. Per a ell, la desviació de diners no té relació amb l’alteració de l’ordre públic. Per alguns juristes, mantenir el delicte de malversació no és per augmentar les penes, sinó perquè ara el Tribunal de Comptes reclami la responsabilitat comptable i, sobretot, per poder fer efectiva l’extradició de l’expresident Puigdemont, ja que va ser l’únic delicte admès per un tribunal alemany, i que el jutge Llarena va refusar.
D’altra banda, els advocats dels independentistes ja redacten l’incident de nul·litat que presentaran davant del Suprem per vulneració de drets, pas obligat per demanar l’empara al Constitucional. En el cas de la consellera Dolors Bassa, el seu advocat, Mariano Bergés, ha confirmat que en l’escrit hi farà constar que el Suprem l’ha confós amb la consellera d’Educació, Clara Ponsatí, quan li retreuen que va assumir la competència dels locals per assegurar-los per l’1-O, quan en realitat protegia els funcionaris.
