Clatellada a la tàctica de Sánchez

Somriures forçats, molts crits poc intel·ligibles –més enllà d’alguns com “Con Casado no”– i aplaudiments impostats ahir a la nit a la seu del PSOE, tot i que probablement si Pedro Sánchez se’n mereixia un de general i ben sorneguer, d’‘aplaudiment’, és per haver deixat el mapa electoral allà on era passat el 10-N, o fins i tot encara més desdibuixat per als seus interessos, després de sis mesos de càlculs electorals i mil tacticismes estèrils. L’Estat és avui tant o més ingovernable que l’endemà del 28-A, amb un PSOE que ha tornat a guanyar les eleccions amb certa comoditat, sí, però que ha perdut tres escons i en la pràctica amb 120 s’ha quedat com estava. O pitjor, perquè el bloc progressista perd vuit diputats en conjunt, mentre les dretes en guanyen cinc, per quedar en un 157 a 151 que és gairebé un empat tècnic, també en vots, que només poden desfer una gran coalició antinatura o els partits independentistes i regionalistes. O unes terceres eleccions... “El nostre pla és formar un govern estable”, deia Sánchez aquest cop als seus simpatitzants, mentre feia una crida “a tots els partits” a “actuar amb generositat i responsabilitat” per desbloquejar la situació. “Aquesta vegada sí o sí que aconseguirem un govern progressista”, reblava, amb un to no del tot convincent. En canvi, sobre el conflicte polític a Catalunya, que ha centrat un cop més la campanya electoral, ni una sola paraula. Ni d’ell, ni de cap altre líder estatal. Tampoc, òbviament, sobre els suposats i inexistents aldarulls a Catalunya dels quals va estar alertant durant dies tot l’unionisme polític i mediàtic per justificar un desplegament policial al país tan colossal com inútil.

Tot el que ha aconseguit l’aposta de Sánchez per repetir eleccions, això sí, és que es dispari l’extrema dreta, amb especial incidència de Vox, la gran guanyadora moral ahir, que duplica diputats i fins i tot guanya a Múrcia. Ho fa, això sí, a costa d’un Cs que s’enfonsa de manera espectacular, de 57 a 10 diputats. Visiblement plorós, Albert Rivera compareixia per convocar per a aquest matí una executiva per “assumir totes les decisions que calgui prendre” i proposar un congrés extraordinari. El PP, que a l’abril havia patit una patacada de dimensions similars, recupera ara part del terreny perdut, i es consolida com a principal alternativa de govern. O com a principal crossa... Això sí, si s’extreu de les travesses una gens descartable entesa PSOE-PP, que és l’única de dos partits que sumaria majoria absoluta, els escons independentistes seran més decisius que mai al Congrés, fins i tot en el cas que els socialistes aquest cop s’entenguin amb Podemos, que perd set diputats, dels quals el Més País d’Íñigo Errejón només en recupera dos. Pablo Iglesias ja oferia diàleg ahir en base als “articles socials” de la Constitució, sense fer cap esment a un referèndum, ni tan sols a una amnistia als líders independentistes processats.

Catalunya, on guanya ERC, segueix consolidant-se com un altre món, tot i que les coses tampoc no canvien gaire respecte el 28-A després de la sentència del Suprem. Això sí, l’independentisme segueix la seva feina de formigueta i creix tres punts més (fins al 42,6%) i un altre escó en conjunt, per quedar-se amb 23, a un sol del llindar de la majoria. Un escó, per cert, que perden el conjunt de forces de dreta i extrema dreta, entre les quals es produeix un triple empat a 2. Els resultats a les estatals, de fet, cada cop s’aproximen més als de les catalanes, amb la qual cosa el comportament dual del vot es difumina. Tot i que perd dos escons, ERC s’imposa a un PSC que manté els 12 que tenia. Això sí, tot i que la distància es redueix entre les dues grans forces, paradoxalment s’amplia en punts percentuals, d’1,4 a més de 2 en favor dels republicans. “Vox, ens tindreu davant”, desafiava el guanyador, Gabriel Rufián, després de felicitar-se per la nova victòria d’ERC i pel creixement del conjunt de l’independentisme. Un creixement, això sí, que aquest cop ve gràcies a la CUP, que assoleix dos escons el primer cop que es presentava en unes eleccions espanyoles -tot i que probablement, en no obtenir-ne cap a Girona, faciliti que els comuns en prenguin allà un a ERC-, i a JxCat, que supera les expectatives, recupera terreny a tot arreu, especialment també a Girona, i guanya un diputat. “No sols no hem fet un vot enrere, sinó que hem fet un diputat endavant”, proclamava una Laura Borràs radiant. En conjunt, amb els set diputats que revaliden els comuns, el sobiranisme assoleix una folgada majoria de 30 dels 48 escons en joc al Congrés, un més que el 28-A. En total, el sobiranisme assoleix un 56,8% dels vots en una jornada on, si bé segueix sent força alta, la participació es queda en el 72,2% i cau 2,4 punts respecte el 28-A.

Per cert, al Senat que aprova els 155, el PSOE hi perd la majoria absoluta. ERC obté 10 senadors, un menys que el 28-A, i JxCat en guanya 2, per passar a 4. Cs en desapareix.