Política

ERNEST MARAGALL

CAP DE L’OPOSICIÓ A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

“És el moment que aquest país tingui governació”

“Hi ha un predomini socialista creixent i l’alcaldessa no fa el paper de líder de la ciutat”

“Ara li toca demostrar si vol passar d’etern candidat a home d’estat”

“Pensar que només valia si guanyava l’alcaldia és una actitud poc democràtica”

“La ciutat necessita més inversió, que al cap i a la fi vol dir tenir més ambició”

El nou símbol groc
Ernest Maragall llueix a la solapa de l’americana un cercle no del tot tancat, com una sageta encorbada que apunta cap amunt. És el símbol del “govern d’impuls”, que és com anomena el seu grup, el més nombrós al consistori. És també símbol de llibertat, perquè, inevitablement, el pin és groc.

Ernest Mara­gall lidera el que ell ano­mena “govern d’impuls”, con­vençut que l’acció d’ERC a Bar­ce­lona està mar­cant des de l’opo­sició l’exe­cu­tiu d’Ada Colau i Jaume Coll­boni.

Del resul­tat del 10-N a Bar­ce­lona es pot con­cloure que el ciu­tadà no avala el pacte entre comuns i soci­a­lis­tes?
Es pot dir al revés: si la coa­lició de govern fun­cionés bé i la gent la valorés, s’hau­ria notat. És evi­dent que l’efecte de gover­nar no es tra­du­eix en un suport més ampli, més aviat al con­trari. La gent no s’ha ado­nat que el pacte exis­teix com a valor propi, més aviat passa des­a­per­ce­but.
No té la sen­sació que Ada Colau està pas­sant des­a­per­ce­buda en aquest inici de man­dat?
Abans era un rol omni­pre­sent i gai­rebé exclu­siu de l’alcal­dessa i ara s’ha con­ver­tit en una aliança amb equi­li­bri fràgil i un pre­do­mini soci­a­lista crei­xent. L’alcal­dessa no fa el paper de líder de la ciu­tat. En vam tenir un exem­ple dilluns en la comissió mixta Gene­ra­li­tat-Ajun­ta­ment, en què l’acord prin­ci­pal, amb relació a la taxa turística, neix d’una ini­ci­a­tiva d’Esquerra.
L’acord entre Sánchez i Igle­sias pot enfor­tir Colau i Coll­boni. Cal donar-hi suport?
Hi ha una consciència com­par­tida dins d’ERC, molt sòlida, que, esgo­tats tots els meca­nis­mes pre­vis de con­fiança, ara estem en una par­tida més interes­sant de nego­ci­ació amb l’Estat. Estem nego­ci­ant amb l’Estat; el PSOE n’és només el por­ta­veu pro­vi­si­o­nal. Ara és l’hora de la política, hem de tra­duir la força nego­ci­a­dora en deci­si­ons.
I l’hora dels valents. Veu Sánchez dis­po­sat al diàleg?
Ara és el moment perquè demos­tri si es vol que­dar en etern can­di­dat del màrque­ting o vol esde­ve­nir home d’estat.
L’ha sorprès la reacció popu­lar en con­tra de la sentència?
Hi ha un mis­satge molt dur, d’afir­mació, des de l’Estat: “Nosal­tres som par­ti­da­ris de la repressió, ja sabem que és injust, però ens és igual”, amb un objec­tiu polític que és doble­gar-nos. I, davant d’això, hi ha una reacció sana i forta de la ciu­ta­da­nia cata­lana.
I aquesta ener­gia o força popu­lar com es vehi­cula?
A Cata­lu­nya fa deu anys que estem fent una cursa de relleus i hi ha un moment per a cadascú. Ara és molt clar que toca, perquè així ho han encar­re­gat els ciu­ta­dans, que els par­tits tra­du­ei­xin la mobi­lit­zació en resul­tats. El que busca Esquerra, i espe­rem com­par­tir-ho amb Junts i la CUP, és un canvi en la posició infle­xi­ble de l’Estat per pri­mera vegada en molt de temps. Som davant l’evidència que aquest estat no es governa si no és comp­tant, en una mesura sig­ni­fi­ca­tiva, amb la majo­ria democràtica per la inde­pendència; doncs mira, nosal­tres som aquesta majo­ria.
Les pro­tes­tes vio­len­tes han fet mal a la imatge de la ciu­tat?
Hi ha hagut epi­so­dis de violència pro­ta­go­nit­zats no se sap per qui, però en tot cas sí que se sap ben bé que les for­ces de segu­re­tat, sobre­tot les espa­nyo­les, en algun moment s’han exce­dit. En la manera com han actuat amb els detin­guts, hi ha una evidència de volun­tat política afe­gida en el sen­tit repres­siu. Pot­ser sí que hi ha l’interès d’algú que la nego­ci­ació política acabi sent només sobre els efec­tes de la repressió, que és una tra­dició: “Bé, d’acord, ja us per­do­nem.”
A vega­des sem­bla que el debat només giri a l’entorn de la lli­ber­tat dels pre­sos...
És evi­dent que això hi ha de ser, però no ens podem que­dar engan­xats en això.
Com va viure l’acord entre els comuns, el PSC i Valls que el va dei­xar sense alcal­dia?
Amb una bar­reja de sen­ti­ments, però amb sor­presa pel fet que les for­ces pro­gres­sis­tes accep­tin aquest tipus de sumes. Però no ens podíem ins­tal·lar en l’opo­sició radi­cal. Som el pri­mer par­tit de la ciu­tat, tenim aquesta consciència i aquesta res­pon­sa­bi­li­tat.
Ernest Mara­gall seguirà tot el man­dat?
Pen­sar que només valia si gua­nyava és una acti­tud molt poc democràtica. Em vaig pre­sen­tar amb totes les con­seqüències i tant els ciu­ta­dans que em van votar com els que no tenen dret a espe­rar una acció res­pon­sa­ble.
La decisió de Manuel Valls a quins interes­sos res­po­nia?
Van deci­dir, amb els soci­a­lis­tes, i acom­pa­nyats dels poders ins­ti­tu­ci­o­nals de l’Estat, impe­dir a tot preu que Bar­ce­lona tingués un govern de majo­ria inde­pen­den­tista, perquè això hau­ria con­tribuït a fer evi­dent que des de l’inde­pen­den­tisme es pot gover­nar amb qua­li­tat, solvència i capa­ci­tat real de trans­for­mació.
Aquests pac­tes con­tra natura que­den obli­dats pels votants?
Jo crec que no. Ara a Bar­ce­lona no s’aprova res que no sigui a través de la ini­ci­a­tiva, el lide­ratge o el suport d’ERC, i per impe­dir que una pro­posta d’Esquerra pros­peri cal que el govern voti amb els par­tits de dreta.
Quin diagnòstic fa de la ciu­tat?
La ciu­tat està molt per sota de les seves pos­si­bi­li­tats. Està en un moment més de gestió que no pas d’afron­tar els nous rep­tes, que són molt clars, des de l’emergència en l’habi­tatge fins al xoc climàtic i recu­pe­rar la dig­ni­tat en ter­mes de desi­gual­tat. La desi­gual­tat s’ha fet crònica i l’acció de les admi­nis­tra­ci­ons s’ha de notar, i aquí és on cen­tra­rem el debat en el tema dels pres­su­pos­tos.
És temps de política i també temps de pres­su­post.
De pres­su­post de man­dat. Hauríem d’estar dis­cu­tint què fem en els pro­pers qua­tre anys o en els pro­pers vuit. La ciu­tat neces­sita inversió, que vol dir més ambició, no limi­tar-se a la gestió. Això demana múscul finan­cer, lide­ratge ins­ti­tu­ci­o­nal i dimensió metro­po­li­tana en molts sen­tits.
Tinc la sen­sació que la nego­ci­ació dels pres­su­pos­tos va més enllà de l’Ajun­ta­ment.
És moment que aquest país tin­gui gover­nació, i la tin­gui en els pres­su­pos­tos del país i a les grans ciu­tats, espe­ci­al­ment a Bar­ce­lona. És fona­men­tal for­mu­lar objec­tius estratègics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.